Reportatge
Llegim 21/09/2013

L'últim home de paper

Ignasi Aragay
5 min

BarcelonaCom queda clar des del títol que li van dedicar les seves biògrafes Cristina Gatell i Glòria Soler, Martí de Riquer, viure la literatura (La Magrana, 2008), els seus 99 anys han estat de lletres i paper. Fill únic i orfe de pare als set mesos, de nen ja s'estirava a terra per poder passar bé els fulls d'un gruixut volum d'El Quixot . Després va venir el Tirant i així anar fent via, voraçment. La mare només parlava castellà, i de petit ja li va fer estudiar el francès i l'italià. El català el va aprendre als Escolapis, al pati, esclar. Entre els amics d'infància, els escriptors Ignasi Agustí i Joan Vinyoli, també fill de vídua. L'adolescent ho llegia tot, de Lo somni de Bernat Metge -havia caigut a les seves mans la col·lecció Els nostres clàssics - a Shakespeare, i entre els actuals, Mallarmé, Cocteau, Riba... Va flirtejar amb el futurisme i va fer amistat amb J.V. Foix, de la mà del qual va començar a escriure al diari republicà i catalanista La Publicitat mentre estudiava... comerç!

La Biblioteca de Catalunya, on va conèixer Jordi Rubió, i la de l'Ateneu Barcelonès es van convertir en la seva segona casa. A l'Ateneu s'hi podia quedar tota la nit llegint. Just Cabot, gran ateneista, el va introduir a la revista cultural Mirador , d'excepcional qualitat. I amb 20 anys, l'editor de la Barcino, Josep M. de Casacuberta, li va encarregar el seu primer llibre, L'humanisme català , que va fer impacte en els cercles erudits. L'havia escrit algú que ni tan sols tenia el títol de batxillerat i que només assistia com a oient en alguns cursos de la UB i de la Fundació Bernat Metge.

Així van ser els seus orígens intel·lectuals. "Vam passar una joventut feliç i apassionada i només ens preníem seriosament el que sempre és seriós, l'art i la literatura", recordava el 1984. La tertúlia la feien al cafè Euzkadi, rebatejat Navarra el 1939, al xamfrà passeig de Gràcia - Casp, avui un restaurant per a turistes, poc recomanable, per cert. Com no podia ser d'una altra manera, va acabar cursant lletres a la universitat, on va travar amistat amb Espriu, de les poques persones amb qui sempre es van tractar de tu. En aquells anys, el jove Riquer va escriure obres de teatre, com les comèdies Spinoza i els gentils i El triomf de la fonètica . Altres amics seus d'aquella magnífica i fallida generació republicana eren Antoni de Moragas, Joan Teixidor, Emili Grau Sala, Xavier Benguerel, Josep M. Boix Selva, Josep Palau i Fabre... El catalanisme cultural era el seu ambient. De política, res. Només es va fer amb l'erudit i exquisit Lluís Nicolau d'Olwer.

La guerra ho va trastornar tot. Contractat per Duran i Sanpere, va ajudar a salvar el patrimoni documental i artístic. Va ser el seu primer sou: "En realitat, va ser el primer sou d'un Riquer en quinze generacions". Els altres havien viscut tots de rendes. Ja mai no deixaria de treballar. Segurament és l'aristòcrata català que més ha treballat. I amb grandíssim plaer. Quan el van mobilitzar per anar a l'exèrcit, Riquer va decidir passar-se a l'altre bàndol: "Em resultava inexplicable i indignant l'empresonament i execució d'alguns amics, així com també la persecució religiosa. Em va impactar molt l'assassinat del meu amic Carles Clavell, que va morir d'una manera esfereïdora". Va anar a parar al Terç de Nostra Senyora de Montserrat, format majoritàriament per evadits de Catalunya, i sempre va portar a la butxaca la Divina Comèdia del Dant. A la trinxera, per animar-se, cantaven el Virolai . Va entrar a Barcelona amb les tropes franquistes el 26 de gener. Però encara mobilitzat, en terres valencianes va perdre un braç l'últim dia de la guerra.

A partir d'aquí ja comença la part més coneguda, i més fructífera intel·lectualment, de la seva biografia. Amb honors de mutilat, aviat ben situat a la Barcelona franquista, va reprendre la seva vocació d'estudiós, va casar-se -el 1947 ja tenia cinc fills- i va encetar una brillant carrera universitària, dedicat en cos i ànima a la literatura catalana medieval -sobretot els trobadors, "una mena de creadors d'opinió pública" de l'època-, amb incursions al Segle d'Or espanyol, en especial El Quixot , i combinant les tasques de professor, amb les editorials, les col·laboracions en revistes i a la ràdio, i la vida universitària, en una activitat frenètica. Cordial i enèrgic, sempre va anar per feina. Durant anys, va passar totes les tardes al seu despatx, escrivint amb les seves dues Olivetti -una per al text i una per a les cites- amb la seva única mà.

En certa manera, sense renunciar als honors de la dictadura, i enmig dels lògics recels del perseguit catalanisme cultural i polític, Riquer va contribuir a donar continuïtat des de dins del règim, amb totes les limitacions òbvies, a la cultura catalana, ajudant vells amics i obrint pas a noves generacions d'estudiosos, entre les quals ha deixat un estol de brillants deixebles de dues generacions diferents. Amb Batllori i Vicens Vives, va ser dels poquíssims intel·lectuals espanyols que va sortir regularment a fer vida acadèmica internacional. Membre de la RAE però no de l'IEC, el seu refugi acadèmic va ser l'aristocràtica Reial Acadèmia de Bones Lletres, que va presidir i animar durant tres dècades (dels anys 60 als 90 del segle XX). Va ser conseller privat de Don Joan de Borbó, i professor particular de literatura del príncep Joan Carles, que el 1962 el va convidar al seu casament i que ja en democràcia el va fer senador reial. A la cambra alta, Riquer es va asseure amb Camilo José Cela, però va passar la majoria d'hores a la biblioteca, i l'estiu del 1978, a petició de Josep Benet, es va integrar al grup l'Entesa dels Catalans.

Jubilat el 1984, aquest " enfant terrible medieval", com el va definir el seu amic José María Valverde, amb qui van confegir una essencial Historia de la literatura universal , l'any següent va rebre el Premi Nacional de literatura catalana i el 1988, el prestigiós premi Montaigne, als quals en seguirien molts més, com el Premio Nacional d'assaig i el Serra d'Or del 1991 per Aproximació al Tirant lo Blanc , i el Príncep d'Astúries (1997). Però tot i jubilat, ni molt menys va abandonar la seva passió erudita, com ho demostra la fructífera col·laboració amb Jaume Vallcorba, amb obres com Les llegendes històriques catalanes , que va publicar-se coincidint amb la mort de la Maria Ysabel, la fidel i animosa companya de Riquer durant cinquanta-nou anys de matrimoni "de felicitat total". O la personalíssima Quinze generacions d'una família catalana (1999), un monumental i interessantíssim llibre que es pot dir que culmina la seva obra. Els darrers anys va seguir rebent a casa deixebles i amics, dues categories sovint barrejades, com el mateix Vallcorba, Jordi Llovet, Montserrat Cots, Lola Badia, Pere Gimferrer, Cuca de Cominges, les germanes Díaz-Plaja, Francisco Rico, Carme Riera, Miquel Izard, Montserrat i Dolors Lamarca, els Blecua... I ha estat sempre envoltat de la família.

Quin és el secret de la seva creativa longevitat? A més del gust per la feina i la bonhomia, fer-se dues dutxes fredes al dia tot l'any, en despertar-se i en anar a dormir, menjar poc -això sí, força dolços i gelats- i molt important: "És que fumo des dels divuit anys i no he practicat mai cap esport". Martí de Riquer ha viscut quasi un segle sencer, i a més a més duia el bagatge d'una nissaga de quinze generacions, que durant cinc segles ha conservat els documents familiars. Papers! La seva vida l'ha construït sobre el paper i la tinta, apassionadament. I ara, des de la pantalla, feliços de tot el que ens ha ensenyat, li diem adéu i moltíssimes gràcies.

stats