MINÚCIES
JORDI LLOVET

Martí de Riquer

Martí de Riquer / ARXIU FAMILIAR MARTÍ DE RIQUER Zoom

De Riquer en podria escriure 70 vegades set columnes, de tantes coses que en sé i moltes que en vaig viure. Avui li dedicarem l’article, però no serà l’únic: ja s’anirà veient, i encara en sortirà una biografia.

Martí de Riquer, que s’abrigava amb una bona americana de tweed, no portava mai abric al temps fred. Un dia que en feia molt, al pati de la universitat, li vaig preguntar per què no s’abrigava més, per què no es posava l’abric. “Amic Jordi, no es pensi que no en tinc -em va respondre-; el tinc a casa, però m’engavanya. Me’l poso només un dia a l’any, cap a la Candelera, perquè els estudiants vegin que en tinc”. Això era als anys 1970, i llavors ja era més comú tenir abric; però és un fet que als anys 1940 i 50 tenir un bon abric era senyal de suficiència econòmica. No volia semblar pobre, encara que va trigar, com tots els professors, a disposar d’unes rendes generoses.

Un dia que parlàvem de la llengua catalana ell, Francisco Rico i jo, va dir-nos el següent: “Quina llengua més estranya, el català! S’escriu quelcom i es pronuncia algu!” Ens vam petar de riure, amb tots els respectes per la llengua catalana, que ell dominava, oralment i per escrit, com poca gent. Però allò que més em va impressionar de tot el que em va dir va ser aquell dia que, havent-se publicat la biografia que li van dedicar la seva jove Cristina Gatell i l’amiga d’aquesta, Glòria Soler, en què per primera vegada explicava la migració a les forces nacionals durant la Guerra Civil, li vaig preguntar quina era l’última veritat d’aquella decisió. Es va posar molt seriós, em va mirar amb severitat, i em va dir: “Jordi, la cosa és molt senzilla. Jo volia anar a missa, i no volia que em matessin per això”. Sempre l’havia admirat i respectat, però encara ho vaig fer més després d’aquesta confessió. La religió és cosa que va de baixa en aquests temps de secularitat, però que es pren molt seriosament tothom qui creu: dóna sentit a les seves vides i a la seva mort. Qualsevol que no practiqui cap religió, davant d’una actitud com la que va aclarir Riquer en aquella ocasió, tendeix a reconciliar-se amb un estament i unes creences que, al capdavall, van presidir la vida, en tots els sentits imaginables -des de l’artesania fins a la milícia- de la seva estimada i estudiada Edat Mitjana.