Maria Mercè Marçal, la poeta davant la mort

El senyal de la pèrdua/ Maria Mercè Marçal/ Empúries/ 204 pàg. / 18 €

Maria Mercè Marçal,  la poeta davant la mort / ARXIU FAMILIAR MARIA MERCÈ MARÇAL Zoom

Vet aquí unes pàgines de rara intensitat. Publicar pòstumament inèdits sempre és una operació perillosa per als hereus, però en aquest cas és un encert perquè projecta nova llum sobre la persona -no tant sobre l’obra- d’una de les grans poetes catalanes, sigui dit tenint en consideració els dos gèneres. En efecte, ja no és necessari introduir Maria-Mercè Marçal a partir del seu geni poètic, reconegut a bastament. Així, aquest dietari, que confronta aquesta capacitat expressiva amb una experiència brutal, dóna la mesura exacta de la vida: els límits i l’abast de la poesia.

Maria-Mercè Marçal és una poeta no gaire precoç, que vol dir que assoleix de seguida la maduresa creativa. Aporta una posició radicalment de dona, des de la qual explora vivències i sensacions que no havien estat reflectides en la literatura catalana amb tanta sensibilitat i alhora precisió com a partir de la seva ploma. És una poesia radicalment íntima però moderna, és a dir, d’afirmació humana davant el món, els sentiments, la maternitat, la tradició, la literatura, la política, la justícia, la divinitat. Això transmès a partir d’un llenguatge riquíssim, amb una mà mestra per a la metàfora i la imatge colpidora, que fan de la lectura una experiència de coneixement. Posem aquest talent davant la presència de la mort i tindrem unes pàgines excepcionals.

Estem davant d’una dona que rep el diagnòstic de càncer de pit i s’enfronta a una primera operació, que va bé. Al seu voltant tot és optimisme, però ella, l’escriptora, conviu secretament amb la Desconeguda. Tot va bé, però ella, la dona, va ordenant en silenci la seva vida, la seva absència prematura. És dolorós veure amb quina serenitat construeix a la seva filla Heura -responsable de l’edició- un món factible d’afecte i protecció per a quan ella no hi sigui. Com dóna voltes a l’alternança de pessimisme i esperança: si el 70% de dones se’n surten, diu, per una vegada no vull pertànyer a la minoria. Però tots sabem, mentre llegim, que no se’n va sortir. Finalment, la trobem davant la necessitat de confort espiritual -el mossèn- al mateix temps que es mostra plena de desesperació -una curandera-. Moltes més coses entren i surten en aquest dietari, que inclou esbossos de poemes.

I és aquí, en aquest punt, on constatem la profunditat de l’experiència. En la segona part, que són cartes al biògraf de Renée Vivien -protagonista de l’única novel·la de l’autora-, Marçal li comenta que havia deixat d’escriure poesia perquè els versos la portaven a un territori extrem que li destruïa la vida quotidiana, la possibilitat de viure-la de forma feliç. Ara tenia la felicitat a l’abast perquè les peces lligaven: estava enamorada, posaria casa amb la parella -la Fina- i l’Heura, tot somreia en una nova etapa que s’obria i que havia cobejat llargament. Renunciava a escriure per no destarotar l’equilibri. I llavors el diagnòstic fulmina aquests plans i la retorna al poema. “La profunditat de la sotragada”, diu ella mateixa. Estem davant de la més intensa font de la literatura: el dolor, la incertesa. Tot en aquest llibre giravolta sobre els temes clau de la vida: la relació amb la mare i amb el pare -de matisos diferents-, amb la filla i amb la parella. La presència del lesbianisme en la seva poesia (durant molts anys Marçal escriu sobre un company sense gènere explícit). La identitat. La memòria. La malaltia. A poc a poc el discurs es desfà, les imatges es tornen caòtiques, la continuïtat del dietari (o de les cartes) es perd, l’humor desapareix, l’esperança caduca. La lectura esdevé trista, sense que s’esvaeixi la llum interior que ho inunda tot. Maria Mercè Marçal va morir -vegeu com ella mateixa plasma en quatre línies la revelació de la metàstasi- als 46 anys. Era l’any 1998: encara viu en la paraula.