L'abric de Proust és un petit text assagístic dedicat a la persona -no pas a l'obra- de Marcel Proust. Anys després d'haver traduït un recull de fragments inèdits de la recherche , la periodista Lorenza Foschini (Nàpols, 1949) va entrevistar Piero Tosi, dissenyador de vestuari de Luchino Visconti. El director tenia al cap adaptar al cinema l'obra de Proust, i va enviar Tosi a París per parlar amb familiars i localitzar alguns dels escenaris que trepitgen els personatges del llibre. Així va arribar fins a Jacques Guérin, que a més de ser l'amo d'una fàbrica de perfums es va dedicar durant dècades a col·leccionar manuscrits, mobiliari i fins i tot roba que hagués estat de l'escriptor. "Va treure un abric, d'una llana gairebé negra, de color gris fosc, folrat de llúdriga", explica el dissenyador a Foschini sobre el moment en què el col·leccionista es decideix a ensenyar-li el desgavellat abric de Proust. El lector pot observar-lo en diverses de les fotografies incloses en el volum.
A més de ser un homenatge al desaparegut Guérin ("home fascinant, refinat i culte, aparentment arrogant, misogin i autoritari, aficionat al secret i a les coses ocultes"), el llibre vira ràpidament cap a la relació entre Marcel i el seu germà Robert. Un dels passatges més impressionants és el del casament entre el futur cirurgià i Marthe Dubois-Amiot. En aquells moments, Marcel tenia 32 anys, i en quedaven quatre perquè comencés a escriure la seva obra mestra: "El migdia del 2 de febrer del 1903 a l'església de Saint-Augustin, Marcel, tapat de cap a peus de forma exagerada, s'hi va presentar per complir amb el seu doble paper de testimoni i de garçon d'honneur . No havia dormit en tres nits, i el seu aspecte era terrible. Portava el jaqué cobert per un edredó fet de jerseis sobre els quals s'havia posat tres abrics. El pit i el coll se'ls havia farcit amb cotó fluix que li sortia a flocs del coll de la camisa". Divuit anys després, l'escriptor posava punt final a les més de 2.000 pàgines d'una de les obres mestres del segle XX. Vivia tancat a l'habitació, malalt, omplint quaderns frenèticament, perseguit per la mort.
El 1935, just després del traspàs de Robert, Guérin va descobrir de casualitat que en una llibreria del faubourg Saint-Honoré hi acabaven d'arribar els mobles del "senyor Marcel". Marthe Dubois-Amiot, la vídua, se'n desfeia perquè havia de deixar el pis. D'aquesta manera tan peculiar es va salvar l'escriptori de Proust. Guérin havia pogut comprovar anteriorment que el matrimoni havia cremat part de les cartes, quaderns i notes que havia deixat Marcel. "Els hereus i les famílies [...] s'arroguen el dret d'eliminar rastres i testimonis preciosos", reflexiona el col·leccionista. Estaven decidits a esborrar l'homosexualitat de l'escriptor: de fora de la recherche , però també de Le temps retrouvé , que seria publicat el 1927, cinc anys després de la seva mort.
És una llàstima que la correcció poc encertada del volum deixi tantes errades: "va demanarl-li" (p. 18), "llúdria" (p. 19), "contínuamente" (p. 21), "dedicatóries" (p. 53) "digue'm-ho així" (p. 47). N'hem comptat ben bé unes quaranta.
