Crítica
NÚRIA JUANICO

Marc Pastor“Viure en el passat és una presó”

'Farishta' de Marc Pastor. Amsterdam / Catedral 466 pàg. / 20,90 €

Marc Pastor“Viure en  el passat és  una presó” / MARC ROVIRA Zoom

La Farishta és la primera protagonista femenina de Marc Pastor i viu en el passat, però encara no ho sap. La seva història pren forma d’espiral i arrenca sota l’aparença d’una aventura juvenil a la Polinèsia Francesa. Com un trencaclosques amb un bon grapat de peces amagades, Farishtaes desfà gradualment del teló paradisíac i deixa entreveure els seus veritables engranatges. Viatges en el temps, plans maquiavèl·lics i empresonaments disfressats d’exotisme embolcallen una novel·la moguda per la recerca de la pròpia identitat i els efectes de poder modificar el destí.

“Fins ara sempre partia de la base que compartia la masculinitat amb el protagonista. Escriure des del punt de vista d’una dona ha sigut un salt molt bèstia”, admet Pastor. El repte de l’escriptor no ha consistit només a construir un personatge principal femení, sinó també a relatar la història des del punt de vista d’una noia de 18 anys el 1993. La base narrativa de Farishta és el diari que ella mateixa escriu des que decideix marxar de París per anar a treballar a les illes Clarke, un complex privat on fan vida sis famílies riques que, suposadament, volen educar els seus fills lluny de la civilització. Allà, la noia s’enamorarà del Manse, un dels treballadors del complex, i en paral·lel anirà destapant les intencions reals dels habitants de les illes.

A través del dietari de la Farishta, Pastor dosifica la informació perquè el lector “tingui una visió distorsionada de la realitat”. Una amalgama d’informes, analítiques, mapes i il·lustracions es combinen amb les explicacions de la protagonista i permeten “incorporar una altra perspectiva a la història, de manera que el lector va un pas per davant i això augmenta la tensió de la novel·la”, assenyala l’escriptor, que reconeix que l’estructura narrativa de Farishta és semblant a la de les seves novel·les anteriors. “Primer creo un món versemblant perquè el lector s’hi senti còmode i, quan tot sembla tranquil, comencen a aparèixer els girs”, diu. Un dels sacsejos inicials de la trama té relació amb el fet que la Farishta sigui una noia afganesa adoptada per una parella russa. Pastor destaca que la protagonista “perd els pares dues vegades” i, per tant, és algú que no sap d’on ve i que té llacunes sobre la seva infantesa. De fet, un dels temes de base de la novel·la es deriva de l’experiència de Pastor com a pare adoptiu i de les seves vivències durant aquest procés. “L’adopció sempre s’explica des de la perspectiva dels pares, i no dels fills”, lamenta l’autor.

Un paradís inquietant

L’atmosfera de les illes Clarke és una barreja de paisatges impol·luts, propis d’un catàleg turístic, però impregnats d’un tel d’artificialitat. En aquest entorn, la inquietud de la Farishta va in crescendo a mesura que es topa amb esdeveniments estranys que transporten la novel·la fins al terreny de la ciència-ficció. Amb el mite de Sísif i l’etern retorn al cap, Pastor juga amb la possibilitat d’anar enrere en el temps i de crear històries infinites en funció de les accions dels seus personatges. “Poder viatjar en el temps és gairebé com ser Déu. Pots manipular les persones com vulguis. I quan ets Déu, els homes t’acaben important poc. T’acabes regint per uns principis molt volubles”, reflexiona.

Aquests salts temporals funcionen a partir d’unes regles perquè la història no perdi coherència. Entre aquestes normes n’hi ha una que predestina els personatges: al món de Farishta tothom té assignada la data de la seva mort, que és invariable i reforça la idea de presó, que és recurrent a la novel·la.

Pastor va escollir el 1993 per ubicar el relat de la Farishta perquè va ser l’època de la seva adolescència, però també perquè va suposar l’últim moment abans de la globalització d’internet. Per a la protagonista, marxar a les illes Clarke significa “aïllar-se absolutament del món”. Ara bé, quan pren consciència que certes persones coneixen el seu futur, aquest aïllament es converteix en una condemna a cadena perpètua. “Viure en el passat és una presó. A la Farishta li anul·len tot el seu entorn, de manera que deixa d’existir”, subratlla l’escriptor, que defineix l’estada a les illes Clarke com “un paradís on, per viure-hi, cal pagar un preu molt alt”.

Quan la violència va per dins

A diferència de les novel·les anteriors, Farishta no té cap vincle amb Catalunya. La Rússia de finals del segle XX, en canvi, hi és molt present, com també l’Afganistan i França com a escenaris secundaris. D’aquesta manera, Pastor pretén esquivar les etiquetes literàries. “No vull que l’univers compartit de les meves novel·les sigui catalanocèntric”, afirma l’escriptor, que admet que aquesta decisió l’ha condicionat a l’hora de construir la protagonista, perquè “no podia dir expressions nostrades ni fer jocs de paraules catalans”. Un altre dels elements que allunyen Farishta de les novel·les anteriors de Pastor és l’absència de violència física, que és un tret distintiu de títols com Bioko i La mala dona. En aquesta ocasió, l’escriptor ha ideat “una heroïna sense armes” que es veu sotmesa a un altre tipus de violència, la psicològica.

Tot i això, Farishta està connectada amb la resta d’obres de Pastor mitjançant detalls subtils. Per exemple, l’autor hi fa aparèixer un rellotge amb un escorpí que “va passant d’una novel·la a l’altra com una constant”. També hi ha frases que es repeteixen i personatges, com Douglas Moriarty, que ja havien tret el cap en altres títols. Al nucli d’aquesta xarxa de fils que enllaça les obres de l’escriptor hi ha els viatges temporals. Pastor indica que la possibilitat de fer anar el temps endavant i enrere l’ajuda “a cohesionar les novel·les i a dotar-les de transversalitat”. Després d’una trilogia centrada en les seves obsessions infantils (formada per La mala dona, Montecristo i L’any de la plaga ), ara l’autor treballa en una segona saga amb les illes com a escenari comú. Bioko va encetar aquesta trilogia, que segueix amb Farishta i culminarà amb un western modern a Madagascar.