Maons contra la llegenda negra

Els Borja -ara ja podem dir-ho amb tranquil·litat- van arribar a Roma, a finals del segle XV, udolant com llops afamats. Procedien de Xàtiva i anaven a la conquesta d’una altra petita ciutat de no més de 30.000 habitants, assolada sovint per les epidèmies, però que guardava al seu bell mig un tresor incomparable: el Vaticà. Hi van ser papes, successivament, Alfons de Borja (Calixt III, 1456-1458) i el seu nebot Roderic de Borja (Alexandre VI, 1492-1503). S’hi comportaren, no cal dir-ho, amb tota la panòplia de llibertats excessives que eren habituals en els vicaris de Crist de l’època. No foren ni més assassins, ni més luxuriosos ni més cobdiciosos que els seus antecessors o els mateixos contemporanis, però era obvi que eren estrangers, així que una feixuga llegenda negra es va teixir de seguida en contra seu. Quan van ser proclamats papes, els italians van saludar els Borja deplorant que l’Església italiana haguera caigut en mans “dels catalans”; i, quan volien insultar Alexandre VI, l’anomenaven “ marrano catalano ”.

Només en els últims anys han començat a aparèixer textos que busquen rellegir l’epopeia dels Borja i resituar la infàmia de la llegenda negra en els seus justos termes. Aquesta Lucrècia Borja de Fo entra de ple en el propòsit de restituir la fama de les figures històriques de la família Borja o, almenys, separar els fets constatats de l’àmplia nòmina de salvatjades graciosament atribuïdes.

Didactisme i previsibilitat

El projecte em sembla molt interessant. Esperava de Dario Fo, tanmateix, un text amb una mica més de substància. Al capdavall, un premi Nobel de literatura no hauria d’abaixar la guàrdia en cap moment. I el problema d’aquesta novel·la és que els seus personatges són previsibles, sense densitat, massa obvis. El didactisme hi força una escriptura un mica desmanegada. Alexandre VI hi és pintat com un papa amb un fons reformista, però un home ferventment partidari d’un tradicional refrany valencià: “Dels pecats del piu, Déu se’n riu”. Cèsar, el seu fill, és l’assassí maquiavèl·lic que els seus actes retraten, ambiciós i imparable. En canvi Lucrècia, la protagonista, és descrita com una víctima de l’ambició del seu germà Cèsar, una dona de gran bellesa però també de gran pietat que només volia estimar i ser estimada.

El resultat literari, ja dic, em sembla pobre. Joan Francesc Mira va emprendre, fa anys, un projecte equivalent, en aquest cas centrat en Alexandre VI. L’escriptor valencià va retratar, en Borja Papa (1996), una figura ambivalent, tan allunyada de la foscor en què la van embolicar els seus enemics com de qualsevol temptació extemporàniament hagiogràfica. Com ara Dario Fo, també Mira va voler rescatar els autèntics contorns d’una personalitat irrepetible, injustament tractada per la història. Borja Papa, però, és una novel·la -una autobiografia fictícia- d’extraordinària factura literària, bellament i sàviament escrita, per a la qual l’autor es va documentar minuciosament als arxius vaticans.

Al final, el que continua fascinant-nos dels Borja és aquesta àgil capacitat d’una família valenciana per situar-se al cim del món conegut en una època irrepetible: mentre a València havien deixat escriptors com Jaume Roig (que era el metge de la família) o Ausiàs Marc (que enviava versos a la germana d’Alfons de Borja, Tecleta), a Roma van ser contemporanis de Rafael, Ariosto, Leonardo, Copèrnic, Miquel Àngel o Bembo (que va ser amant de Lucrècia, per cert).

Amb tot això es poden fer llibres molt bons. De Dario Fo, en tot cas, tenim dret a reclamar-ne un una mica menys previsible i de més ambició literària.