Manuel Foraster porta una gorra de la New York Public Library. Acostuma a portar barret però ja fa unes setmanes que opta per aquesta gorra perquè és la seva última adquisició, d’un viatge recent a Nova York. Du mitjons de coloraines, sabates nàutiques que semblen noves de trinca. Vesteix d’una manera molt personal i alhora elegant. No hi ha fetitxisme però sí que hi ha una tendència per les icones, sovint presents en els seus llibres. A la seva última novel·la, Lisboa direcció París (Tusquets), hi apareix una de les seves imatges predilectes, penjada a la seva sala de treball.
Lisboa direcció París és el segon lliurament de la trilogia Foraster de fora. És un retrat de la seva Europa, bon vivant, gurmet, intel·lectual i lletraferida. Al seu despatx, Foraster hi té penjada una fotografia de la pel·lícula de Jean-Luc Godard À bout de souffle. És un cartell en què l’actriu Jean Seberg porta una samarreta del Herald Tribune tot passejant amb Jean-Paul Belmondo. A Foraster li fa il·lusió recordar que és la pel·lícula en què Belmondo feia aquell gest mític de resseguir-se els llavis amb el dit polze. La fotografia de À bout de souffle té una participació estel·lar en l’últim capítol de Lisboa direcció París. A la pel·lícula, Seberg diu a Belmondo: “Entre la pena i el no-res, trio el no-res”. A la novel·la, Foraster inverteix la frase, potser en un gir molt de tarannà català, i escriu: “Entre la pena i el no-res, trio la pena”.
A la primera part de la trilogia, Factures pagades (també publicada per Tusquets), hi intervé una altra imatge que Foraster té a l’estudi de treball. És una il·lustració de Francesc Trabal que va incloure al seu llibre L’any que ve (publicat el 1925 i reeditat per Quaderns Cream). És un dibuix que exemplifica l’humor absurd del Grup de Sabadell: un home juga amb un barret, el fa ballar amb el dit; un altre home, al seu costat, riu i diu: “Ai, que em rebento”. El dibuix, que apareix a Factures pagades, és un dels homenatges que Foraster -ell mateix sabadellenc- elabora amb les dues novel·les a la cultura sabadellenca i la generació de Trabal, Armand Obiols, Josep Oliver i Josep Carner, valedor d’aquest humor, que el poeta va adjectivar com a “suprasensible”.
