PERE ANTONI PONS

L’últim Pynchon: molt soroll per a no gran cosa

És una dinàmica que ve de lluny -com a mínim dels novel·listes estel·lars del segle XIX com Dickens o Dumas-, però s’ha anat accentuant amb el temps fins al punt que, avui més que mai, l’èxit d’un escriptor -no l’èxit puntual d’una obra, sinó el reconeixement comercial i/o crític del seu talent global- depèn de si és capaç de fabricar una marca pròpia. Aquesta marca pròpia estaria configurada per un estil (si pot ser) inconfusible i per una mirada (si pot ser) particular, també per uns temes recurrents i una manera (si pot ser) personal de tractar-los. Un cop construïda, la marca ha de ser acceptada com a interessant o valuosa. Si ho és, l’escriptor tindrà la predisposició positiva del públic i de la crítica a l’hora de jutjar-ne els llibres. Això té un perill, esclar: que l’escriptor es deixi embriagar per la inèrcia valorativa que embolcalla tot el que escriu i pensi que, a les seves obres, pot posar-hi de tot i de qualsevol manera perquè, tanmateix, acabarà colant. A vegades em sembla que això és el que li ha passat a Thomas Pynchon.

Conegut per les seves novel·les mastodòntiques i inextricables -és el més barroc de tots els postmoderns-, filles de l’atmosfera contaminada de recels i de paranoies de la Guerra Freda, Pynchon ha aconseguit ser considerat un geni sense sortir de la cova de l’obscurantisme literari, és a dir, sense rebaixar ni un esglaó el nivell d’exigència -o de complicació- d’unes novel·les plenes d’ironia i de bromes privades, d’arguments que no s’entenen gaire bé o que no porten enlloc, de temes i subtemes sovint abstrusos i de personatges dels quals no acabem de conèixer-ne mai les motivacions, i tan excèntrics que no generen cap empatia. Si algunes de les novel·les de Pynchon, inclosa l’última, Al límite, s’haguessin comercialitzat amb el nom d’un autor anònim, ¿quants lectors que es van esforçar per acomodar-se a la seva inintel·ligibilitat les haurien trobades espesses i avorrides?

Igual que en diverses novel·les anteriors -Vici inherent (2009), sense anar més lluny-, Pynchon agafa els patrons del gènere negre per muntar i organitzar l’argument d’ Al límite. Maxine Tarnow, una especialista en delictes econòmics, rep la visita d’un client que la informa sobre els inquietants moviments d’una empresa de seguretat informàtica i l’estrany comportament del seu director general, Gabriel Ice. A partir d’aquí, Pynchon munta una rebuscada trama d’esquelet detectivesc però recarregada amb tota mena de músculs sociològics -sobre els canvis de la ciutat de Nova York a finals del segle XX-, literaris -és un pastitx de (sub)gèneres populars-, geopolítics -la terbolesa ideològica dels neocons, la guerra entre els àrabs i els jueus-, culturals -les referències a pel·lícules i telesèries són constants- i tecnològics -ens capbussem en la coneguda com a web profunda, lliure i salvatge, on trobem un santuari de realitat virtual anomenat Deep Archer-. Si Vici inherent era una versió cannàbicament hippy del Philip Marlowe de Chandler, Al límite és Matrix empeltat d’Elmore Leonard.

Ambientada al 2001, durant els mesos immediatament anteriors i posteriors als atemptats de l’11-S, en ple esclat de la bombolla de les empreses puntcom, la novel·la funciona com un clàssic trencaclosques pynchonià: densament conspiranoic i sense cap resolució possible. El problema és que aquesta no-resolució -fruit d’uns personatges que no ens interpel·len i que es confonen, d’unes subtrames que sovint queden a l’aire i d’un desenvolupament caòtic de la història principal- contamina tota l’obra. A més, el fet de tractar l’11-S dóna a la novel·la (amb passatges potentíssims, això sí, i ben traduïda per Vicente Campos) un aire de déjà vu gratuïtament enrevessat.