EL LLIBRE DE LA SETMANA

L'obra reunida de Josep Palàcios, gran esdeveniment editorial

Hi ha dues classes d'escriptors d'èxit. La primera la conformen aquells que es deixen portar per la suavitat vellutada de l'ona, no naden mai contra el corrent, esperen tranquil·lament l'arribada a port des de la coberta del vaixell. La segona mena segueix un itinerari del tot distint; s'aparten de les grans rutes marítimes i cerquen una illa deserta, un illot esquerp on el mateix Robinson es moriria de desesperació. L'èxit d'aquests darrers és interior: tot el que perden en difusió, en presència als aparadors literaris, en faramalla publicitària, ho guanyen en diàleg exclusiu i intens amb ells mateixos.

Josep Palàcios és d'aquesta segona classe d'escriptors. Tot i que va començar la carrera literària pública l'any 1959, amb els versos de Les quatre estacions , feia més de vint anys (des d' AlfaBet , 1989, i amb l'excepció d' Un nu , del 2009) que vivia reclòs a sa casa, autoeditant-se les seues proses primmirades, i lliurant-les només a aquells privilegiats objecte del seu interés. El Salinger valencià -el Miquel Bauçà de la Ribera del Xúquer-, en efecte, s'ha creat un refugi indestructible on passa el temps pensant en la mort (i meditant un vers de March: "Josep, amic, vostra carn és ja fem"), mentre escriu amb llapis, amb tota la parsimònia necessària, alguns dels aforismes més ferotgement bells de la literatura catalana.

És el mateix Palàcios que va retratar Josep Pla en la cèlebre visita que el solitari de Llofriu va fer en 1959 a la casa de Joan Fuster, al carrer de Sant Josep de Sueca. La complicitat de Fuster i Palàcios (JF i JP, en l'obra d'aquest darrer) era antiga i sòlida, i per això l'autor de Devastació serà investit hereu dels béns de Fuster. Pla va trobar els dos companys escoltant Vivaldi, mentre a fora queia una pluja insidiosa. Fuster hi definí el seu jove amic en termes elogiosos: "Estudiant, autor d'un llibre de poesies, Les quatre estacions , molt notable". I Pla, al seu torn, va afegir: "Palàcios em semblà un jove discretíssim, molt mesurat en la seva manera de parlar, més aviat eixut de paraules, d'un entregent molt agradable" ( Homenots ).

Amb els anys, però, Palàcios s'encastellà al seu palau del carrer del Pou, molt a prop del carrer de Sant Josep, on l'antiga casa de Fuster és ara un desolat museu sense ànima. Allí ha escrit alguns dels llibres fonamentals per a entendre l'assagisme contemporani en català. I és l'aplec d'aquesta obra secreta el que ara acaba de publicar la Universitat de València sota el títol La imatge (dos volums).

No exageraré si qualifique l'aparició d'aquesta obra com un autèntic esdeveniment per a la nostra cultura. Palàcios hi recull la producció del darrer quart de segle. Llibres d'aforismes com El laberint i les nostres ombres en el mur (que em va lliurar personalment una jornada gloriosa fa molts anys, quan vaig poder compartir la seua solitud) o Cops de daus , poemaris com Una mesura o una nova versió d' AlfAbet (ara amb la segona A majúscula).

Alguns d'aquests volums van ser infantats originàriament amb l'acompanyament dels excel·lents dibuixos de Manuel Boix. Dissortadament, l'edició actual no les recull. Quant al contingut, ens trobem davant els temes de meditació habituals de Josep Palàcios: l'ofici literari, la mort, el llenguatge. Al capdavall, aquest escriptor se sent com un ermità o, més concretament, "com un sant, que viu per a un altre món, a fora". Com el Blaquerna de Llull, ha arribat ja a l'estadi final d'una vida de superació i exigències, allà on s'espera Déu -que naturalment és la Mort però també és el Llenguatge- no amb voluntat d'epifania, sinó tot just de confirmació en convenciments molt pregons. Però no ens enganyem: l'home que ha escrit "Penso fins on sé escriure" cova una voluntat antimetafísica molt evident -i també antipatriòtica-. Segons ell, tota la seua obra es podria resumir en els principis de dos dels seus llibres: "Ho he imaginat tot" i "Una catedral buida, neta, sense imatges, i Déu interpretant a l'orgue música de Bach. Jo, l'oficiant del No-res". Amb aquestes bigues ha construït aquest home l'edifici d'una literatura enlluernadora. És el seu èxit invers i interior.