Lluny d’Anglaterra, entre el sol i les glicines

un abril prodigiós elizabeth von arnim viena Traducció de dolors udina 288 pàg. / 21,90 €

Lluny d’Anglaterra, entre el sol i les glicines / GETTY Zoom

A l’inoblidable comèdia Un peix anomenat Wanda (Charles Crichton, 1988) hi ha un moment en què el personatge que interpreta John Cleese intenta explicar a una astorada Jamie Lee Curtis fins a quins extrems metafísics arriba el tedi de ser anglès: com s’ha de ser de tibat, primmirat, pompós, previsible. El seu somni és fugir de tot allò; fugir de la vida anglesa i de tot el que representa. M’estalviaré l’espòiler de dir si ho aconsegueix, però no en faig cap si comento que aquest fugir de la monotonia i la grisor britànica és el tema d’aquesta novel·la que ens presenta -de nou en una immillorable edició i traducció de Dolors Udina- El Cercle de Viena: Un abril prodigiós, de la singular autora australiana Elizabeth von Arnim, de qui, a la mateixa col·lecció, ja vam comentar fa un temps Vera, el retrat d’un maltractador, basat en el desastrós matrimoni de Von Arnim amb John Francis Russell (germà del filòsof Bertrand Russell).

Com deia, Un abril prodigiós és la història d’una fugida, o més ben dit, de quatre fugides. Qui posa en marxa la història és la senyora Wilkins, una dona apocada, amb no excessiva autoestima, un zero a l’esquerra que viu a l’ombra del seu marit, un gran defensor de l’estalvi -excepte en els àpats-, que es reflecteix en la modèstia amb què sempre sol anar vestida la seva dona. Però un dia la senyora Wilkins té una revelació: llegint el Times troba un petit castell de lloguer a Itàlia “per a amants de les glicines i la llum del sol”, durant “el mes d’abril, servei inclòs”. Aleshores la senyora Wilkins fa dues coses singularment inesperades -gairebé radicalment antibritàniques-: primer somnia amb la possibilitat -gairebé la impossibilitat- de llogar aquest petit castell on abunden dues coses de les quals no sol gaudir, les glicines i la llum del sol; i després té la gosadia de parlar a la senyora que té asseguda davant seu al club femení que freqüenta: la senyora Arbuthnot, a qui només coneix de vista. Però a mesura que l’observa no pot deixar de pensar que deu ser tan infeliç com ella, i sobretot imagina que està llegint el mateix anunci al diari, somniant, potser, en aquelles mateixes glicines i llum del sol. Naturalment, la conversa no és fàcil, i quan la senyora Wilkins li pregunta si està llegint allò del castell, la senyora Arbuthnot no pot sinó respondre: “Per què m’ho pregunta?”

Capaços de qualsevol cosa

Però l’ésser humà és imprevisible i, contràriament al que molts ens volen fer creure, és capaç de qualsevol cosa. I així és com aquesta dona, aquesta poqueta cosa que és la senyora Wilkins, és capaç d’embarcar la melanconiosa Arbuthnot -que confessa que des que era petita no ha fet més que complir les seves obligacions- en aquesta empresa homèrica. Perquè la cosa no acabarà aquí. Una vegada aconseguida la seva complicitat, hauran de convèncer els marits, amb mitja o tres quarts de mentida, i aconseguir dues sòcies més amb qui compartir el castell, perquè, esclar, el preu és inassolible per a dues dones no independents.

Però una vegada aconseguit el que semblava inversemblant, les quatre s’escapoliran d’aquest entorn on “la moralitat és la base de la felicitat” i arribaran al paradís italià on, segons ens diu la senyora Wilkins, ens “hem de limitar a ser”. El que s’inicia a partir d’aquí és una comèdia lleugera i plena de divertidíssims gags de quatre dones que, a principis de la dècada del 1920, descobreixen la llibertat de la rutina mediterrània i descobreixen, també, que la llibertat no és una bajanada, sinó la mera existència de la felicitat.