MINÚCIES
JORDI LLOVET

Lluís XVI

Lluís XVI / WIKIMEDIA Zoom

Com és sabut, Lluís XVI, nét de Lluís XV i parent del primer Borbó d’Espanya, va tenir la vida fastuosa pròpia de tots els monarques francesos, i no francesos, del temps del Despotisme. Encara gastava més la seva dona, l’austríaca Maria Antonieta, a qui el poble francès -després es convertirien en citoyens, una categoria encara no assolida pels catalans- execrava encara més que al rei: tota mena de luxes decoraven les seves estances, les sedes més fines eren portades d’Orient via Venècia, les joies assolien un preu desorbitant, el mobiliari va ser fet expressament per substituir el del seu avi polític, i el vestuari era d’un llampant i d’una exquisidesa propis de Hollywood.

Sigui com vulgui, el primer que va pagar la factura de tanta disbauxa no va ser ella, sinó Lluís XVI. Va fer tot el possible per enredar els aristòcrates sense enutjar els burgesos revolucionaris, i fins tot va jurar la Constitució de 1790; però com que els tenia, literalment, “per corbata”, va fugir de París en la nit famosa “de Varennes”, que és on el van pescar les noves forces de l’ordre i del desordre. Va ser destronat, i, ai las!, el 1792 va passar per l’invent de Monsieur Guillotin, ja molt perfeccionat, i li van separar el cap de la resta del cos per una llarga temporada: coses dels jacobins -en especial Robespierre-, engrescats en la lectura de Rousseau.

Però vet aquí l’anècdota, que, com totes, il·lustra més que cap altre document els avatars i les veritats de la història: quan Lluís XVI era conduït al patíbul, tot pujant-ne les escales li va dir a un guàrdia que el portava a la guillotina: “Porti aquest missatge a la reina”, i li va allargar una carta. El guàrdia, que ja formava part d’un nou ordre, i desordre, polític, li va respondre: “ Sieur, no sóc aquí per fer-li encàrrecs; la meva feina és pujar-lo al patíbul i acompanyar-lo fins a la guillotina”.

Això explica a la perfecció el que succeeix quan un, o una colla que es pensava que sempre manaria, s’adona, d’un dia per l’altre, que ja no té cap poder: com si el poder fos una unció religiosa o una apòzema màgica que no hagués de perdre mai els efectes i hagués de durar eternament. Si tot segueix al ritme que observem a Espanya i a Catalunya, ja veurem amb quina cara es queden uns partits i uns homes que han viscut molts anys emparats en el “luxe” de la política, amb uns sous que esborronen. A aquests, només caldrà recordar-los l’anècdota de Lluís XVI i la sentència llatina, vàlida per a qualsevol temps: Sic transit gloria mundi!