HE LLEGIT NO SÉ ON

Llegir sense lleis ni traves

Llegir sense lleis ni traves / ARA Zoom

Les tesis doctorals i altres llibres que no llegeix ningú

“No seré mai no només home d’un sol llibre, sinó tampoc home només dels llibres, perquè sé que els llibres dignes d’aquest nom representen sempre molt més que cert nombre de pàgines impreses i cosides o encolades, i que si a vegades es diu d’algú amb entonació pejorativa que «parla com un llibre», no es pot fer un elogi més gran a un llibre que el de constatar que ens parla com un home”.

Són paraules del francès Claude Roy (1915-1997) en un article titulat El amante de las librerías i publicat en castellà per l’editor José J. de Olañeta. Dit d’una altra manera: els llibres estan al servei de la vida. Sembla una obvietat, però en segons quins contextos l’afirmació pot semblar revolucionària. O frívola. I ben poc acadèmica. “Massa intel·lectuals creuen que la vida no té valor si no està al servei dels llibres”, observa el filòsof André Comte-Sponville, també francès. I afegeix: “Quina pena d’intel·lectuals! Em fan llàstima els universitaris: sobre llibres que no llegeix ningú, ells fan altres llibres que ningú llegirà. Els millors intel·lectuals són els que treballen seriosament, però no es prenen seriosament ni ells mateixos ni la seva obra”.

L’únic consell vàlid és que no es poden acceptar consells

Escriure rima amb viure. I llegir, amb gaudir. “L’únic consell sobre la lectura que pot donar una persona a una altra és que no accepti consells”, va sostenir Virginia Woolf en una conferència pronunciada el 1926 en una escola privada de Kent. El 1932 en va publicar una versió revisada en el volum d’assajos El lector común (Lumen). La qualitat més important del lector, insistia Woolf, és la independència: “Quines lleis es poden dictar sobre els llibres? La batalla de Waterloo va tenir lloc un dia concret, però és Hamlet millor que El rei Lear? No se sap. Cadascú ho ha de decidir per si mateix. Acceptar autoritats -per més togues que portin- a les biblioteques i permetre’ls que ens diguin com hem de llegir, què hem de llegir i el valor que hem de donar al que llegim és destruir l’esperit de llibertat que es respira en aquests santuaris”.

El gust personal pot esdevenir menys voraç i més reflexiu

D’entrada, Woolf creia que hauríem d’exigir a cada llibre allò que ens pot donar. “Demanem a la ficció que sigui verídica; a la poesia, que sigui falsa; a la biografia, que sigui laudatòria; a la història, que confirmi els nostres prejudicis. Si poguéssim foragitar totes aquestes idees preconcebudes, seria admirable”. Acostar-nos a un text amb reserves, a la defensiva, ens impedeix apreciar-lo plenament.

Viginia Woolf deia que no hem d’ignorar el gust personal, però podem educar-lo. Amb el temps i les lectures, el gust pot esdevenir menys voraç i més reflexiu. També deia que tots tenim una responsabilitat com a lectors: “Els criteris que expressem i els judicis que emetem es filtren a l’aire [avui potser hauria esmentat el Twitter] i són part de l’atmosfera que respiren els escriptors quan treballen. Es crea una influència que els afecta encara que no arribi mai a la premsa”. L’escriptora anglesa pensava que aquesta influència, si estigués ben formulada i fos sincera, si fos tolerant però severa, podria ser de gran valor, de més valor fins i tot que la dels crítics professionals, que apunten i disparen per raons que sovint tenen poc a veure amb l’experiència lectora.

No llegim per aconseguir vés a saber quin objectiu, llegim per plaer. Viginia Woolf especulava que el dia del Judici Final, Déu veuria arribar els lectors amb llibres sota el braç i diria a Sant Pere, amb un punt d’enveja: “Aquests no necessiten cap recompensa. No tenim res per oferir-los aquí. Han estimat la lectura”.