14/03/2015

Llanceu la brúixola, poetes: l’últim Francesc Garriga

3 min
Llanceu la brúixola, poetes: l’últim Francesc Garriga

Sempre s’ha dit que el destí és injust quan algú en plenitud de la seva activitat deixa aquest món. En el cas del poeta Francesc Garriga i Barata, doblement injust: no només deixa orfe tot un estol de figures rutilants de la poesia actual del país, sinó que es perd la celebració d’aquestes dues publicacions, la darrera tristament pòstuma, última entrega a Labreu, un tresor de poesia. La seva cadira buida als dimecres de l’Horiginal n’és el símbol dolorós.

Anem a pams, però: l’antologia d’AdiA és exemplar. Vam tenir l’oportunitat de parlar del primer número de la col·lecció Ossos de Sol, l’esplèndid volum de Lucia Pietrelli, i aquest ja és el sisè. (¿Hi haurà algun dia en el país un mitjà que pugui parlar de tots i cadascun dels llibres de poesia que es publiquen i que mereixen atenció crítica? És a dir, del 2 al 5? I tots els que em deixo en el tinter...) I titllar l’antologia d’exemplar no és un tic retòric: començant pel disseny i la factura d’aquests llibres (mida, paper, tipografia, cura en cada detall de l’edició...), i acabant per l’excel·lent tria -tasca sempre difícil i gairebé desagraïda, que han dut a terme amb bon olfacte crític Jaume Pons Alorda i Pau Vadell i Vallbona-, coronada per un epíleg de Marc Romera, que ja és, des d’ara mateix, una peça de referència en la que es preveu llarga producció hermenèutica, que és la que suscitarà l’obra de Garriga. Romera, pel coneixement aprofundit de la poesia i de l’home, deu ser, a dia d’avui, un dels màxims especialistes en l’obra de Garriga, i és per això que, en certa manera, posa els fonaments de les claus interpretatives que, tanmateix, no han estat ni de bon tros exhaurides. Ho diu ben clar: “L’esdeveniment [...] és una actualització, en termes canònics, de la literatura catalana dels nostres segles” (es refereix al XX i al XXI). També remarca el despullament a què sotmet el llenguatge Garriga, que crea un idioma depurat aconseguit a base d’una sublimació constant dels elements de l’experiència. Una poesia moral que parteix d’un distanciament radical de la realitat subjectiva per crear un jo líric que transcendeix l’àmbit de l’individu, una poesia, segons l’epiloguista, que “parla del coratge que es necessita per sobreviure a l’engany de viure”.

S’inicia el 1959, i segueix el fil, 1960, 1962 (“tremolant de misteri”), fins que el 1973, amb Paraules cap al tard, comença a enlairar-se, amb el que jo en dic versos lapidaris: “no vull la caritat dels vostres somnis”, “condemnat a fer el bé per sempre més”, “i el tacte em torna etern”; d’ Els colors de la nit (1990): “martell i escarpa sobre el marbre líquid / ofego el crit a punt d’amor”, “els somnis, bumerangs”, “per fer del teu esglai el meu sospir”, “rumio com un cec mentides / per despullar l’amor de la disfressa / de quatre lletres...”; a Setembre (1992): “car vull el que és efímer / en el jardí de les sorpreses”; a Ragtime (2011): “qui vol paraules en un món de sords?”, “tinc les paraules que em mereixo”; a Tornar és llun y (2013): “et deixen una vida / per viure-la com puguis. / l’has de tornar quan vulguin”.

I arribem a la meravella de Swing (2015), “mirada eixuta, caminar de cec”, que recorda el foixià “ullcluc i camafluix”. I després: “de la presó dels dogmes / a la presó del cos”, “saber poc, de tot, també saber-ne massa / mesura el buit i el ple”, “serà, a l’última lletra del teu vers, l’atzar. / de llum i llàgrima”, “te’l donen i te’l prenen, / calladament, l’amor. / no hi ha fronteres, és camí de lladres”, “gat vell, un déu!”, “com fer en el món que mor el món que viu?” Potser el poeta intuïa, amb Swing, que el temps s’acabava. Imbuït d’un ritme iàmbic quasi hipnòtic, va amollant imatges i pensament poètic de calibre gros com qui no vol la cosa.

Segons Romera, la força d’un mestre consisteix a utilitzar-lo per assolir una veu pròpia, tal com Garriga sempre ensenyà. Exactament com la frase de Riba: “Mestre és aquell que ens allibera”. ¿ Demà no és mai vol dir simplement que el futur no s’esdevé perquè tan bon punt arriba deixa de ser-ho per definició (és un retorn al presentisme de Tornar és lluny?) o bé significa que el demà no existeix ( No future )? Cercarem en Garriga la resposta: “Llanceu la brúixola, poetes, / no marca sempre el nord”.

stats