Llegim 22/11/2014

L’horror de la pau: l’últim premi Goncourt

i
Joan Garí
3 min

Per què ens fascina la Primera Guerra Mundial? En la Segona hi ha Hitler, tota la vesània criminal del nazisme, la monstruosa pallassada mussoliniana, l’hecatombe sense pal·liatius de la Shoah, l’obstinada fúria nipona, la tragèdia triomfal de la Unió Soviètica... però en la Primera (la Gran Guerra per antonomàsia) conflueixen potser facetes de l’horror que eren massa inèdites quan s’esdevingueren. El món venia de la tendra relaxació de la Belle Époque (com va retratar Stefan Zweig, amb un lirisme commovedor, en les seues memòries El món d’ahir, publicades per Quaderns Crema) i no s’esperava que en tan poc de temps es congriara una tempesta tan perfecta. L’horror de les trinxeres va donar pas a un seguit de circumstàncies, bé politicosocials (la revolució russa o la ignomínia de Versalles, per exemple) o bé estrictament tècniques (l’aparició dels primers avions de combat, dels primers tancs, dels atacs amb gas...) que posarien les bases de totes les conflagracions futures. Ningú li estalviarà a la Gran Guerra el seu caràcter emblemàtic. I per això els països que la van sofrir més directament han convertit aquest any del 1914 en ocasió per a les commemoracions més sentides.

Si algú hi va patir amb més intensitat, sens dubte va ser França. En cada llogarret del país un monument recorda, en un lloc d’honor, els caiguts en aquella infame carnisseria. Per això ha estat especialment oportuna la publicació, ara fa un any, d’aquest Ens veurem allà dalt,que ens arriba molt eficientment traduïda per Albert Pejó de la mà d’Edicions Bromera. El llibre va ser rebut enllà dels Pirineus amb un entusiasme unànime i va ser guardonat amb el premi Goncourt. Amb molt bon criteri, tot s’ha de dir: Ens veurem allà dalt és una autèntica novel·lassa, escrita amb l’ofici d’un gat vell com Pierre Lemaitre (foguejat en l’ubic gènere negre). Només un escriptor amb tots els ets i uts com aquest és capaç de suscitar una lectura ceguerosa i febril, tot conduint el lector a través d’una història que en realitat no se situa enmig dels esdeveniments bèl·lics pròpiament dits, sinó en la més immediata postguerra.

Testimonis d’un assassinat

La peripècia de la tragèdia fins a la picaresca d’aquests dos miserables soldats, Albert Maillard i Édouard Péricourt, està marcada des d’un principi pel seu caràcter de testimonis d’un assassinat. Però cometre un crim en una guerra és com posar multes de velocitat a Le Mans (com hauria dit algú en el film Apocalypse now ): Maillard ho sap i ho sap també Péricourt. Aquest segon ha quedat, a més, horriblement marcat com només et podria haver passat en aquella inversemblant contesa: sense mandíbula inferior, amb la gola a l’aire “i, a sota, un magma de carns escarlates amb alguna cosa al fons, que deu ser la glotis...”

Hi ha moments narrativament esplèndids en aquesta obra, com l’explicació de les conseqüències de la indisposició del senyor Péricourt (producte de l’emoció pel record sobrevingut del seu fill) o la negociació del preu dels taüts entre Pradelle i Lavallée. Lemaitre sap dosificar i estructurar la informació, va conduint el lector per la senda que vol i és destre en la ironia i, quan cal, en la introspecció psicològica. Ha après la pauta de la millor novel·lística francesa, de Victor Hugo a Irène Némirovsky.

Potser la lliçó d’Ens veurem allà dalt és que el pitjor d’una guerra és la pau subsegüent. En aquesta conjuntura atroç, soldats com Maillard tenen moments estrictament proustians contemplant el món de l’alta societat com ho faria un infant davant d’un aquari. La guerra l’ha destruït i l’ha empobrit. I encara voldrien que donés les gràcies.

stats