XAVI SERRA

L’hora del periodisme dibuixat

El còmic està explorant la realitat mitjançant reportatges i cròniques basats en la investigació presencial i documental. Un nou gènere que té en Joe Sacco el seu referent però que despunta gràcies a una nova generació d'autors i publicacions especialitzades en còmic periodístic

L’hora del periodisme dibuixat Zoom

Els orígens del còmic, sobretot als Estats Units, estan íntimament lligats als diaris en què es publicaven la majoria de les historietes abans de l’aparició del format comic-book a la dècada del 1930. El còmic va ser un aliat clau en l’expansió comercial de la premsa escrita, ja que els personatges de les tires còmiques, immensament populars, funcionaven com a esquer per atreure lectors en una època en què encara hi havia molta població sense alfabetitzar. Així va quedar establert el paper de la historieta en l’imaginari del lector de diari: mentre que els articles de text explicaven la realitat, les vinyetes servien per evadir-se’n. El còmic quedava relegat a la fantasia, la caricatura i la representació amable de la vida familiar. “Era percebut com un mitjà d’entreteniment infantil i no tenia aura de respectabilitat -explica Álvaro Pons, crític i divulgador de còmic-. El que sí que tenia consideració era l’humor gràfic, però es tendia a separar del còmic, com si fossin dos llenguatges diferents”.

Embarcat en una evolució imparable, el còmic ha conquerit en les últimes dècades -i de manera inapel·lable- espais i registres que en el passat li eren vedats: l’autobiografia íntima, l’anàlisi política i social, la crònica històrica... El prestigi cultural assolit li ha permès emancipar-se d’inèrcies industrials i prendre consciència com a forma artística capaç d’explicar qualsevol cosa. Arribats els anys 90, també cau una de les últimes fronteres: la del còmic entès com a vehicle per explicar la realitat a partir dels fets, amb la mateixa legitimitat -i en alguns casos més profunditat- que un diari, un llibre o un documental. I un nom sobresurt com a punta de llança de la revolució: Joe Sacco. El seu impacte no rau en el fet que abordi temes com la Guerra de Bòsnia i les massacres palestines a Gaza, sinó en el fet que no ho faci des de la ficció ni la vivència personal, sinó a través d’una investigació exhaustiva, entrevistant testimonis dels diferents bàndols i viatjant a les zones de conflictes. És a dir, fent periodisme. “Hi ha exemples anteriors, però són esporàdics i conjunturals -diu Pons-. Joe Sacco marca el punt d’inflexió i demostra les grans possibilitats de la historieta com a eina periodística”.

Joe Sacco, el referent

Sacco arriba al periodisme de manera una mica casual. En els seus inicis dibuixava tant cròniques de la gira d’un grup - El rock y yo (La Cúpula)- com les experiències de la seva mare a la Segona Guerra Mundial. Era l’hereu natural de Robert Crumb i Art Spiegelman, però una estada a Palestina a principis dels 90 ho va canviar tot. “Jo només feia còmic autobiogràfic, com tothom als 80 -explicava Sacco el 2011 en una entrevista-. La meva idea inicial era explicar només la meva experiència al Pròxim Orient. Però, com que havia estudiat periodisme i sempre m’ha interessat el que passa al món, es va activar la part periodística del meu cervell”. Palestina, i més tard Gorazde: Zona segura i Notas a pie de Gaza, que ha publicat Planeta Cómic, van convertir el periodisme en vinyetes de Sacco en un referent per a molts autors. Un és l’escriptor Jorge Carrión, que l’any passat va publicar amb el dibuixant Sagar un reportatge en forma d’historieta sobre el submón de les ferralleries il·legals de Barcelona, Los vagabundos de la chatarra (Norma). En l’epíleg, Carrión i Sagar entrevisten Joe Sacco i ho fan, esclar, a través del llenguatge comú: el còmic. “El que importa del periodisme és el compromís -li diu Sacco a Carrión en el còmic-. Els fets importen. La realitat importa. Les víctimes imperen. I s’ha de qüestionar el poder”.

“Sacco posa l’èmfasi en el rigor, el contrast de fons, la verificació de dades, la polifonia de veus i el treball d’hemeroteca -explica Carrión-. I nosaltres assumim aquest compromís, però alhora desmuntem el mite absurd de l’objectivitat periodística, que és un invent de les agències de notícies americanes del tombant del segle XX per vendre més notícies als diaris locals”. Com Sacco en les seves obres, Carrión i Sagar apareixen a Los vagabundos de la chatarra : es dibuixen entrevistant testimonis i visitant les fàbriques del Poblenou ocupades per immigrants i convertides en ferralleries clandestines. Però al còmic també se’ls veu parlant entre ells, dubtant, discutint, incorporant així una reflexió sobre el procés creatiu de l’obra. “El còmic t’obliga a situar-te com a autor dins l’obra i això permet desconstruir aquesta falsa objectivitat del periodisme”, diu Carrión. Paco Roca, que publica sovint historietes periodístiques en diaris i revistes, també acostuma a aparèixer dins d’aquests treballs. “És un recurs que sorgeix de la necessitat d’explicitar el punt de vista a través de la primera persona -diu-. Però a El cubano que volvió del frío, un reportatge sobre immigració cubana a Rússia, no ho vaig fer perquè preferia que els personatges donessin el seu propi testimoni. Hi ha moltes maneres d’explicar una història”.

Els avantatges del còmic

L’elecció de la forma, com diu Roca, sempre s’ha d’adaptar a què es vol explicar. Quins valors aporta el llenguatge del còmic al periodisme, doncs? “Afegeix una càrrega simbòlica -assenyala Pons-. El periodisme acostuma a ajudar-se d’imatges, però si estan incloses dins la seva pròpia narrativa, el resultat és molt potent”. En el cas de Carrión, que volia abordar la qüestió de la crisi, el còmic va ser la solució natural: “És un tema tan propens al realisme que és fàcil caure en el tremendisme, com en aquell reportatge fotogràfic que va fer el New York Times sobre la crisi a Espanya. Amb el còmic incorpores l’humor i la caricatura, que permet desdramatitzar. Per això el vam fer en color; sortia molt més car, però així no s’accentuava la foscor de la realitat”. Roca subratlla les qualitats comunicatives del còmic: “És un llenguatge perfecte per explicar la realitat de manera didàctica, clara i sintètica. En aquest sentit, pot arribar a llocs on no arriben el documental ni l’article”.

En resum: el còmic suma. I el lector sempre agraeix una esquerda en la dictadura del text i el fotorealisme. Així doncs, per què no hi ha més historietes als diaris? Per què, tot i sorgir amb força, el còmic periodístic no acaba d’esclatar? “Un problema de base és que els periodistes saben escriure, però no necessàriament dibuixar -apunta un lúcid Pons-. Potser cal fer el pas de posar en contacte el món del periodisme i el del còmic perquè els uns aprofitin els recursos gràfics i els altres les eines periodístiques”. Carrión apunta un altre problema d’índole molt pràctica: “És un discurs car de produir. Al final, els mitjans de comunicació són empreses i és molt més econòmic i ràpid explicar una notícia en format televisiu o escrit. Produir un còmic és tan car com produir un documental de qualitat cinematogràfica”. Roca posa l’exemple dels cinc anys que va estar documentant-se sobre la diàspora cubana a Rússia. “Ho vaig fer pel meu compte perquè m’interessava el tema, però quan em fan un encàrrec no m’ho puc permetre i treballo molt de gust amb periodistes experts en el tema”.

I, tanmateix, el còmic periodístic floreix gràcies a la persistència dels autors, l’interès del públic i la iniciativa de publicacions especialitzades com XXI, una revista francesa que inclou un reportatge en còmic a cada número, i La Revue Dessinée, un nou magazín francès íntegrament dedicat al periodisme en vinyetes. A Itàlia, la revista Internazionale també inclou reportatges en còmic com el que va publicar fa uns mesos del nou fenomen del còmic italià, Zerocalcare, sobre el setge a la població kurda de Kobane, a Síria. El jove autor italià ha fet el viatge oposat a la majoria de dibuixants que fan periodisme: va començar la seva carrera fent un reportatge en forma de còmic sobre les protestes de l’Anticimera del G-8 a Gènova i, anys després, va arribar al gènere biogràfic. Ell, però, no creu que els seus primers treballs siguin estrictament periodístics: “No era una creació personal, sinó més aviat col·lectiva -explica Zerocalcare-. El missatge es decidia entre un grup de gent dels centres socials i jo només era l’element final del procés, qui dibuixava i escrivia els diàlegs. Però, gràcies als treballs més personals que vaig fer després, quan ara torno a dibuixar temes socials faig servir les eines que he desenvolupat en l’àmbit autobiogràfic. Així que el meu còmic periodístic sempre parteix de la meva vida”.