10/10/2015

L’home que no va poder salvar Companys

2 min
L’home que no 
 Va poder salvar  Companys

La figura de Lluís Companys és inesgotable. És un personatge shakespearià, tot ell un drama travessat per les contradiccions del poder, l’amor, la justícia i l’esperit. Confesso una atracció malaltissa cap al seu idealisme tràgic, fatalista. Afusellat a Montjuïc ara fa 75 anys pels enemics de la llibertat i de Catalunya, la seva acceptació serena d’aquella mort impressiona. Ens dignifica a tots. A tots.

Companys, inflamat de passions, va triar viure atropelladament, a la cresta de l’onada de la lluita sindical i política, entrant i sortint de la presó, ara aclamat ara vilipendiat, avui al cim i demà enfonsat. Dominat pel sentiment, donat als grans gestos, enamoradís, aventurer i justicier, la seva trajectòria pública i privada va ser una muntanya russa incendiada pels temps convulsos que li va tocar viure. Una trajectòria amb un final tan dramàtic com humanament grandiós: vençut i aïllat, va morir en pau amb si mateix, sense rancor.

Tothom que s’aproxima a la personalitat de Companys en surt tocat, emocionalment i ideològicament. És difícil que no t’embruixi la seva humanitat tempestuosa. Començant per Josep Benet, que li va dedicar les millors pàgines, fins a qualsevol dels autors que els últims anys han anat aportant detalls a la biografia del president assassinat pel feixisme primari i venjatiu del general Franco. Tothom que el mira en surt admirat, tant se val quin sigui el punt de vista polític.

Entre les més recents novetats hi ha El defensor (Columna), de Víctor Gay Zaragoza, un relat novel·lat amb Ramon de Colubí com a protagonista, el militar que va defensar Companys en la farsa del judici sumaríssim. L’autor, un familiar llunyà del biografiat, ens descobreix la lluita sorda d’aquell jove franquista que, contra pronòstic, va acabar arriscant-ho tot per salvar Companys, la integritat del qual se li encomana. Colubí, que després sí que aconseguiria salvar més d’un centenar de presos republicans, va acabar autoexiliat el 1947 i va morir a Caracas als 97 anys.

L’obra torna a ser un clam de justícia perquè s’anul·li d’una vegada aquella infame condemna al president de Catalunya. Quaranta anys després de la mort del dictador, ¿com pot encara la democràcia espanyola carregar amb aquesta vergonya? Costa d’entendre.

(És una llàstima que al llibre li falti una revisió final, una última correcció que hauria evitat reiterades pífies del tipus: “Si ho fas, pots donar per acabada la teva carrera a l’exèrcit per liquidada”. Algú va voler liquidar l’obra massa ràpid i l’ha deixat formalment mal acabada. Tant de bo hi hagi una segona edició més polida.)

stats