L’ESCUMA DE LES LLETRES
LLUÍS A. BAULENAS

L’herència dels escriptors

Juan Díaz Canales, guionista, i Rubén Pellejero, dibuixant, són els artífexs del retorn de Corto Maltès de la mà de l’editorial Norma. La notícia, en si, no és tant la felicitat dels fans del Corto, entre els quals em compto, com el procés que l’ha fet possible. Hugo Pratt, en una entrevista l’any 1988 a El País, declarava que un dia o altre hi hauria un final per al Corto, però que no seria ell qui el faria, sinó un altre dibuixant. En altres entrevistes i comentaris públics i privats sempre va deixar ben clar que no li importaria que el Corto continués les seves aventures, un cop ell fos mort. Aquesta actitud és molt inusual. I no hi té res a veure que es tracti del món del còmic. El somni dels seguidors d’un autor són les segones parts, les seqüeles, les continuacions, de totes les històries que en el seu dia els van deixar meravellats. Quan un autor mor, la sensació de pèrdua per als que l’han seguit i l’han llegit és gran i pesant. Si l’autor és famós i conegut, els interessos d’editorials i hereus són extraordinaris i lògics. Hi ha negoci pel mig. Amb el Corto també n’hi ha, de negoci, però, sobretot, és un desig del mateix autor, que així declara que el personatge està per damunt d’ell. Si en surten guanyant editors i hereus, millor. Almenys, l’origen és el desig mateix de l’autor.

BARALLES PER LES RESTES

L’actitud d’Hugo Pratt, previsora, es troba lluny de les situacions vergonyoses que sovint es donen en altres casos. Sobretot quan es fabriquen continuacions, seqüeles, amb un interès purament comercial. Recordem la ridícula continuació d’ Allò que el vent s’endugué o el cas de Stieg Larsson i la seva famosíssima trilogia, un pèl més complicat: la vídua posseeix el manuscrit de la nova novel·la, però no el cedeix. El pare i el germà de l’autor, mort sense testament, decideixen autoritzar una seqüela, que ha aparegut recentment. Pobre Larsson, qui l’hi hauria hagut de dir. Cada autor és un món, i quan mor pot passar de tot amb la seva obra. Però casos com el d’Hugo Pratt, que ja en vida va expressar el desig que el seu personatge no desaparegués amb ell, són d’una gran clarividència i generositat. I, sobretot, un homenatge al mateix Corto Maltès, paradigma de l’home lliure, generós i obert sempre a l’aventura.