HE LLEGIT NO SÉ ON

L’estrella on van a parar els suïcides

L’estrella on van a parar els suïcides / MARC ROVIRA Zoom

Sempre hi haurà algú a qui culpar d’allò que ens manca

Tot amor està carregat d’absències. Ho constata Marina Garcés en un dels articles del llibre Fora de classe (Arcàdia). Qualsevol relació afectiva, diu, ens condemna a perdre alguna cosa i a perdre’ns també una mica a nosaltres mateixos. “Per això l’amor ve impregnat, moltes vegades, de ressentiment. Ens dol la pèrdua abans d’haver-nos perdut i fem pagar el preu del sofriment fins i tot abans d’haver patit”.

Garcés recorre a una imatge que fa servir Nietzsche a La gaia ciència per parlar de l’amistat: la de dos vaixells que el rumb de les estrelles ha fet fondejar, per un temps, l’un al costat de l’altre. I que potser tornaran a coincidir però potser no. Amistat d’estrelles, en diu Nietzsche. El repte és celebrar l’amor que ha estat i no només el que és, el que hem deixat passar i no només el que posseïm. “Si aquest repte és difícil és, precisament, perquè no som estrelles i ens fa mal la distància que ens separa”, escriu Marina Garcés. I també: “No hi ha proximitat, èxit o propietat que curi el ressentiment. Sempre hi haurà una distància, una estrella més enllà, algú a qui culpar d’allò que ens manca”.

El ressentiment, a sobre, ens embruta perquè ens aboca al menyspreu. Ho assenyala Lucy Barton a la novel·la Em dic Lucy Barton (Edicions de 1984), d’Elizabeth Strout: “M’interessen els mecanismes que trobem per sentir-nos superiors a una altra persona, a un altre grup de persones. Passa a tot arreu i a tota hora. En diguem com en diguem, jo crec que és la part més baixa de la nostra persona, aquesta necessitat que tenim de trobar algú que puguem menysprear”.

Perdre-ho tot és impossible perquè el no-res no existeix

En tot amor hi ha pèrdua, d’acord. Si no ens separa el desgast del temps -és a dir, la vida-, ho acabarà fent la mort. Però no és possible perdre-ho tot perquè el no-res no existeix. El buit no està buit. Si agafem un trosset del nostre univers i en traiem tot el que conté, encara hi quedarà alguna cosa: partícules que es mouen i interactuen entre si. Partícules que agafen prestada energia dels camps quàntics que omplen fins a l’últim racó de l’espai i del temps. Partícules que sorgeixen de forma espontània, es desplacen en tots sentits i, alehop, desapareixen.

Parlo com si ho entengués gràcies al llibre El universo en tu mano (Blackie Books), de Christophe Galfard. Aquest deixeble de Stephen Hawking, que va deixar d’investigar els forats negres per exercir de divulgador científic, es proposa dur-nos a passejar pel cosmos sense que ens perdem pel camí. Val a dir que el volum arrenca fort. Veiem una estrella que creix i creix -en ple creixement desfà un planeta que passava per allà- fins que explota, llança tota la matèria que contenia a l’espai exterior i deixa d’existir. Al paràgraf següent sabem que l’estrella morta era el Sol i el planeta desaparegut en combat, la Terra. I que allò no és una pel·lícula de ciència-ficció sinó un viatge al futur. L’única manera que tindrà la humanitat de sobreviure a la inevitable mort del Sol, ens diu Galfard, és el coneixement.

Fins el més mesquí mereix somriure tota l’eternitat

La poeta Anne Sexton, que es va suïcidar als 45 anys, va voler que inscrivissin a la seva tomba aquest palíndrom, escrit al costat d’un graner a Irlanda: Rats live on no evil star (Les rates no viuen en cap estrella maligna). Sexton el va fer servir també com a títol d’un poema, en què explica -la traducció és de Montserrat Abelló- que hi ha una estrella on van a parar els suïcides: “Ens posen allí al costat dels tres lladres/ perquè fins el més mesquí de tots/ mereix somriure per tota una eternitat/ com una síndria”.