06/06/2015

L’escriptura com a refugi

2 min
L’escriptura com a refugi

No le puedo relatar la noche, porque aún no ha terminado ”, escriu al principi d’aquests Diarios de la Revolución de 1917 la jove poeta russa Marina Tsvetàieva (Moscou, 1892 - Ielàbuga, 1941). Una nit iniciada amb la marxa del seu marit a fer el soldat, primer als fronts de la Primera Guerra Mundial i després amb l’exèrcit blanc contra els bolxevics. La vida a la rereguarda serà especialment dura -i, sobretot, cruel- per a una dona de formació exquisida. Angoixada per les privacions, deixarà les seves dues filles en un orfenat estatal creient, equivocadament, salvar-les de la fam. A principis del 1920 la petita Irina moriria d’inanició.

Abans d’aquesta penúltima desgràcia, Tsvetàieva se submergeix en la poc èpica i sí molt miserable quotidianitat de la revolució. Un món de supervivència sobretot femení, un món absolutament capgirat on només es manté inalterable l’obsessiva preocupació per portar un plat a taula, per escalfar una habitació, per sobreviure un dia més. La mítica revolucionària encara no s’havia edificat: “ Llegaron los bolcheviques -y ya no hubo ni pan ni harina ”.

Tanmateix, els Diarios... no volen ser un testimoniatge d’aquelles jornades convulses, sinó la vàlvula de seguretat d’un ric i poètic món interior. Les seves pàgines s’omplen de referències a autors, obres i cites (en italià, francès i alemany, a banda del seu rus natal). Les entrades, agrupades temàticament, tendeixen a ser curtes, fragmentàries en molts casos. Sota la protecció del seu adorat Heinrich Heine, l’autora s’aferra als records dels seus anys de formació a l’estranger, a les seves coneixences literàries i als primers reconeixements merescuts per les seves obres primerenques, mentre aixeca acta de com aquest entorn conegut s’enfonsa sense remei.

Malgrat aquesta voluntat per recloure’s, el món exterior s’escola inevitablement, de vegades en forma de rerefons i d’altres en breus diàlegs reveladors. A mig camí entre la inconsciència i la provocació, Tsvetàieva no s’està de qüestionar les suposades bondats bolxevics, dubtar de l’existència de Marx (“ Los propios bolcheviques lo inventaron ”) o declarar-se tant russa com alemanya o francesa. Amb aquesta darrera provocació tanca els diaris, però no les seves desgràcies. Acaba la guerra, viurà un complex exili per acabar tornant a terra russa a l’inici de la Segona Guerra Mundial, on, arraconada i alhora perseguida, acabarà suïcidant-se en estranyes circumstàncies. No és estrany que, d’epitafi, triés el contundent: “Ya no ríe ”.

stats