L’escriptura poderosa i delicada de Wolfe

el nen perdut thomas wolfe viena Traducció de marcel riera 106 pàg. / 14,80 €

L’escriptura poderosa i delicada de Wolfe / WIKIMEDIA COMMONS Zoom

Al principi de la seva carrera, William Faulkner reconeixia -o proclamava- que Thomas Wolfe era el millor escriptor de la seva generació. Tot i que més jove que Faulkner -que era del 1897-, la carrera de Wolfe -nascut el 1900- va començar amb una precocitat i una força que el va fer famós -literàriament- amb la publicació de la seva primera novel·la, Look homeward, Angel (traduïda al castellà amb el títol d’ El ángel que nos mira ) el 1929, quan Faulkner encara no havia publicat cap de les obres mestres que aniria destil·lant a la dècada dels 30. Wolfe, autor de quatre novel·les llargues -o descomunals- i un bon nombre de relats, té una obra que no es pot considerar ficció en el sentit habitual de la paraula, sinó que forma un maremàgnum narratiu de la seva pròpia vida: la seva infantesa a Asheville, Carolina del Nord; la seva educació a la Universitat Estatal i a Harvard; els seus viatges per Anglaterra, França i Alemanya, i la seva llarga relació amorosa amb Aline Bernstein, una escenògrafa dinou anys més gran que ell. Una vida breu, ja que morí el 1938 de tuberculosi cerebral.

El talent de Wolfe va rebre dues influències bàsiques: la de James Joyce, amb el seu simbolisme mític i els experiments de prosa rapsòdica del flux de consciència, que es veu perfectament a la tercera i quarta part d’ El nen perdut ; i la del professor J. Livingstone Lowes, que sostenia que la creació literària era principalment inconscient, on la imaginació es fonia subconscientment amb les lectures i experiències de l’autor. Això es convertiria en el credo de Wolfe, i es palpa constantment en la seva escriptura repetitiva, barroca i plena d’adjectius extàtics. La seva escriptura té una capacitat d’encanteri i una ànsia d’abastar tota la vida que sempre acaba contagiant, reflex de la inacabable persecució -com fou el cas de tants altres novel·listes americans- de la Gran Novel·la Americana.

El germà perdut

Si les obres llargues de Wolfe de vegades ens aclaparen amb les múltiples associacions i referències, no crec que hi hagi una mostra millor de les virtuts d’aquest home excessiu, egòlatra i alcohòlic que aquesta novel·la curta que va publicar el 1937. Tracta sobre un germà més gran, Grover, que la mare considerava que havia estat el més genial dels seus fills, i que havia mort als 12 anys, quan Thomas en tenia quatre. El nen perdut és un homenatge al germà desaparegut, però amb una estructura molt peculiar, perquè, evidentment, el seu record de Grover era molt pàl·lid. Wolfe fa una operació molt intel·ligent: elabora els records a partir de les veus dels altres que el van conèixer, començant pel mateix Grover en la primera de les quatre “epifanies” joyceanes de què consta el relat. I el que fa és convertir Grover en un personatge del tot wolfià, introduint-se a la seva consciència per veure el món des d’allà: “Perquè això és el que li semblava: el petit centre del seu petit univers, una construcció accidental de feia vint anys, la combinació atzarosa de temps i esforços truncats. Això era al fons de la seva ànima, l’eix del planeta, el nucli granític de la immutabilitat, l’indret etern on tot s’esdevenia i se n’anava, on tot romandria per sempre i mai no canviaria”. Tota l’obra és un enlluernador exercici de resurrecció de Grover, amb les veus del pare, de la germana i, finalment, del mateix Wolfe quan, anys més tard, busca la casa on havien viscut de petits, i ens regala vint planes extraordinàries en què tot el seu art es condensa i ens atrapa a base de sensacions i de la seducció del llenguatge, a la qual cosa no es aliena la magnífica traducció de Marcel Riera, que té l’encert d’afegir un pròleg exacte, informatiu i delicat com aquesta obra tan bella i singular.