L’escriptor que viatja al fons de la nit

L’escriptor que viatja al fons de la nit Zoom

Sense arribar a la llengua pirotècnica i delirant de Louis Férdinand Céline (1894-1961), la literatura de Michel Houellebecq proposa, recordant un dels títols emblemàtics de l’escriptor francès, un viatge al fons de la nit. La comparació no pot ser nova: per poc que es coneguin les novel·les d’un i altre, s’hi localitzen dosis similars de malestar, desengany i provocació. Llegir-los incomoda. I, de vegades, indigna. Després de participar -i ser ferit- en la Primera Guerra Mundial, Céline va presumir d’antisemitisme a finals de la dècada dels 30 i, durant l’ocupació alemanya posterior, mostraria el seu suport al “projecte” nazi.

El nihilisme de Houellebecq (Saint-Pierre, 1958) també arrenca de lluny. Encara que les seves novel·les hagin arribat a centenars de milers de lectors, és en la poesia on es pot trobar, d’una manera molt més sintètica, el verí que l’acompanya des de fa dècades i que li ha anat esculpint una transformació lenta i esgarrifosa a la cara. “Em fa por tota aquella gent raonable i submisa / que em voldria privar de les amfetamines. / Per què em voldrien prendre les últimes amigues? / Tinc el cos cansat, i la meva vida s’esllavissa”. Així s’expressava a La persecució de la felicitat, un poemari que va publicar el 1991. Un quart de segle més tard, quan ja s’acosta a la seixantena, elogia discretament l’acceptació d’una societat patriarcal, de confessió musulmana, a la novel·la Submissió -molt ben traduïda per Oriol Sánchez Vaqué-, en què imagina el triomf del partit fictici dels Germans Musulmans a les eleccions presidencials franceses del 2022.

El neoliberalisme

Benvinguts al món de les transaccions econòmiques

“Sóc analista programador en una empresa de serveis informàtics, amb un sou net corresponent a dues vegades i mitja el salari mínim interprofessional; no està malament com a poder adquisitiu. Puc esperar una bona progressió dins l’empresa, si no és que decideixo, com molts, entrar a treballar per a un client. En resum, puc dir que estic satisfet amb el meu estatus social”. El narrador en primera persona d’ Ampliació del camp de batalla (1994) explicava amb aquesta fredor analítica la seva posició en principi confortable en un món que l’acabava desestabilitzant. Més tard, a Les partícules elementals (1998), Houellebecq desdoblaria aquesta insatisfacció en dos germans: d’una banda, hi havia el Michel, un biòleg que només se sentia moderadament bé passejant pels supermercats, espais de consum i alhora d’exhibició de les virtuts inesgotables del capitalisme; de l’altra, hi havia el Bruno, un professor de literatura obsessionat pel sexe i la pornografia. El Bruno ho racionalitzava tot: “L’arribada de les noies dels països de l’Est havia provocat una caiguda de preus, i no era difícil trobar una relaxació personal a 200 francs en comptes dels 400 que costava uns mesos abans. Per desgràcia, el mes d’abril havia hagut de fer importants reparacions al cotxe, i a més tenia deutes”.

Les transaccions econòmiques -aquesta vegada, barrejant oci i prostitució- també eren objecte d’estudi a Plataforma (2001). Un funcionari del ministeri de Cultura francès s’iniciava en el turisme sexual de viatge a Tailàndia, i després d’embolicar-se amb la jove Valérie, es convertien en emprenedors, replantejant “el model fordià del turisme de lleure, caracteritzat per les famoses 4 S : sea, sand, sun... and sex ”. La perspectiva postfordiana dels clubs de vacances passava per arribar fins a la satisfacció total del client: evolucionar del turisme a l’experiència. I la fórmula nova requeria oferir unes vacances “on la gent pugui follar”: el sexe, per tant, estaria previst en el pack de compra, juntament amb la barra lliure i altres excessos menys controvertits.

A El mapa i el territori (2010), el seu protagonista era un pintor que triomfava gràcies a una sèrie de quadres dedicats a personalitats de tots els sectors. Dues de les pintures més celebrades eren les que dedicava a Michel Houellebecq i aquella en què apareixien dos artistes de renom, Damien Hirst i Jeff Koons, en el procés de “repartir-se el mercat de l’art”.

La tecnologia i la ciència

Electrònica, clonació i un Mitsubishi Pajero Instyle

La fascinació de l’escriptor per la tecnologia avança paral·lelament a la descripció precisa dels intercanvis sexuals i de les excursions freqüents als supermercats Monoprix i al Géant Casino. Houellebecq va intuir hàbilment a Ampliació del camp de batalla que no havia de donar gaires detalls de l’efervescent i canviant informàtica perquè la novel·la no quedés obsoleta en poc temps. Més endavant ha fet servir una estratègia similar amb els telèfons mòbils: el personatge principal de Submissió, el François, amb prou feines l’utilitza, encara que l’acció se situï al 2022. Així i tot, la tècnica fa acte de presència en gairebé totes les novel·les de Houellebecq. I l’obsessió és creixent: són habituals les descripcions de càmeres de fotos, televisors i vehicles, amb una objectivitat a l’hora de detallar les prestacions que contrasta amb el sarcasme sibil·lí. A El mapa i el territori escrivia: “En Jed, en determinades circumstàncies, s’havia plantejat la possibilitat de comprar un aparell suís, generalment una càmera fotogràfica Alpa, i en una altra ocasió un rellotge; el diferencial de preus, d’1 a 5 respecte d’un producte normal, l’havia fet desistir de seguida. Decididament, el millor mitjà que tenia un consumidor de realitzar-se als anys 2010 era recorrent a un producte coreà: per a l’automòbil, Kia i Hyundai; per a l’electrònica, LG i Samsung”. A Submissió es fixa, entre d’altres, en un Mitsubishi Pajero Instyle, “un dels totterrenys més eficaços en un medi estil”, segons una cita de la revista L’Auto-Journal. El personatge descriu així el cotxe del seu pare, que acaba de morir: “Està equipat d’uns interiors de cuir d’un sostre d’obertura electrònica, d’un assistent d’aparcament i d’un sistema àudio Rockford Acoustic 860 watts proveït de vint-i-dos altaveus”.

La ciència també hi és present, a les novel·les. A Les partícules elementals, el padrastre del Michel i el Bruno s’enriqueix reorientant les seves habilitats cap a la cirurgia plàstica. El mateix Michel investiga la clonació, amb la voluntat d’arribar a trobar la manera perquè l’espècie humana muti cap a una versió millorada d’ella mateixa. Houellebecq va arribar a endinsar-se en la ciència-ficció a La possibilitat d’una illa (2005), en què el que en principi és l’únic supervivent humà, Daniel 25, recorda -des de la distància de vint segles- fragments de la vida del primer Daniel, un humorista de finals del segle XX i que va entrar en contacte amb els Elohimites en una illa. La secta li explicava que planejava la clonació massiva per perpetuar l’espècie humana.

La literatura

Aprofundir en escriptors per acabar odiant-los

A diferència d’altres referents de la postmodernitat, Houellebecq ha dosificat gairebé amb comptagotes les referències literàries a les seves novel·les. “Pascal va ser un escriptor francès del segle XVII, autor dels cèlebres Pensaments -escriu a Ampliació del camp de batalla, abans d’afegir un twist marca de la casa-: També és un llenguatge de programació molt estructurat, particularment adaptat als tractaments estadístics”. A Plataforma, el personatge preferia el Sherlock Holmes de Conan Doyle a l’Hercule Poirot d’Agatha Christie: “En els seus llibres més mediocres, fins i tot feia l’efecte que les frases de presentació estaven recopiades tal qual, d’un llibre a l’altre”. A El mapa i el territori hi ha més mencions a Ryanair i als embotits que a autors, encara que hi aparegui com a secundari Frédéric Beigbeder, autor de 13,99 € i amic personal de Houellebecq.

En canvi, la importància de Joris-Karl Huysmans a Submissió és fonamental per entendre com funcionen els mecanismes mentals del protagonista, que acaba avorrint el seu admirat novel·lista. Houellebecq va passar per un procés similar amb H.P. Lovecraft: després de dedicar-li una monografia el 1991, reconeix que no l’ha pogut tornar a rellegir. El subtítol del llibre era: “Contra el món, contra la vida”.

La solitud

De la desesperació de la primera novel·la a l’acceptació actual

“Vivim en un món estrany...”, deia la Valérie al Michel de Plataforma després d’observar, horroritzats, una sessió de sadomasoquisme. I afegia, arraulint-se contra el pit de la seva parella: “No m’agrada el món en què vivim”. Anys abans, el rebuig del món es feia especialment amarg quan el narrador d’ Ampliació del camp de batalla era en un d’aquells moments en què la “solitud absoluta, la sensació de vacuïtat”, el portaven a pressentir que la seva existència s’acostava a “un desastre dolorós i definitiu”.

Els personatges de Houellebecq s’han de confrontar sempre amb una solitud que els desarma, els indigna o els desespera. L’única història d’amor que viu el Bruno a Les partícules elementals acaba fatal. La de Plataforma, encara pitjor. A El mapa i el territori i Submissió l’amor és testimonial (en aquesta última, de fet, la poligàmia musulmana hi és vista positivament). Tornem al clam desesperat de la poesia: “Per què no podem / mai dels mais / ser estimats?” El fons de la nit del viatge de Houellebecq és la condemna a estar sol.