EL LLIBRE DE LA SETMANA

L’escriptor ‘mapatxe’ se’n va al desert

Acabats d’arribar a Reno, la capital de l’estat nord-americà de Nevada, Bernardo Atxaga, la seva dona Ángela i les dues filles, Izaskun i Sara, descobreixen que, al jardí de la casa que la universitat els ha facilitat perquè hi passin el curs 2007-2008, hi ha dos ulls de color taronja que els miren fixament: són els d’un mapatxe, l’animal de cua anellada i antifaç que els observa des d’un arbre, enmig del silenci nocturn, i que esdevindrà una presència intermitent, atenta i escrutadora, durant els nou mesos que la família passarà al número 145 de College Drive. El que es va convertir en la mascota adoptada per les nenes Atxaga (i que per això ens permetem la llicència d’anomenar en basc) té, al cap dels anys, una altra funció, més literària: és la màscara amb què l’escriptor es camufla per explicar l’“experiència americana”, el resultat de viure durant un curs acadèmic al mig del desert de Nevada, a la ciutat dels casinos, lluny de la verdor i de la família del País Basc, encara que aquests elements acabin tenint una importància capital al llibre. Ja sigui el desert ple de serps de cascavell, els sopars amb veïns més o menys misteriosos o els despatxos de la universitat, l’escriptor mapatxe ho recorre tot gairebé en silenci, amb els ulls atents al més mínim detall: el moviment d’una aranya verinosa dins d’un pot de vidre, el gest que fa amb la corbata durant un míting un candidat desconegut, amable i ¡negre! que es diu Barack Obama, o la mirada d’uns cavalls salvatges que li recorden els de la pel·lícula The Misfits, on Clark Gable, Montgomery Clift i Marilyn Monroe buscaven l’impossible, domar uns animals indomables. O trobar un eix a partir del qual fer girar el món.

L’escriptura d’Atxaga no és tan èpica com aquella història d’antiherois de Hollywood, però té l’atmosfera, l’eficàcia i la penetració d’un baix continu, i una textura que és pura filigrana: si les primeres pàgines del dietari -que no és altra cosa que una novel·la, i més moderna del que sembla- toquen qüestions tan diverses com un dia de classe de les nenes a l’institut o la conversa amb un expert que busca la tipografia idònia per a l’euskera, cosa que ens podria portar a pensar que serà un text esfilagarsat i irregular, un vestit fet de retalls sobrers, és precisament la superposició de tots aquests materials la que, de mica en mica, ens va posseint. Una superposició que no és atzarosa: cada peça té la llargada que es correspon amb la seva funció i apareix no quan en seria el moment més obvi, o més regular, sinó allà on l’escriptor creu que ha d’anar per il·luminar el camí de la lectura, que no sempre és el més fàcil tot i que ho ha de semblar. No entrem a cap casino, com seria d’esperar, però l’autor renova l’aposta per l’escriptura com a ofici que es perfecciona amb el temps i com a manufactura que es resisteix a l’adopció de fórmules. L’estil és sec i poc líric, potser provocat per la llunyania dels boscos màgics (tot i que això és relatiu, perquè els ulls del mapatxe veuen allò que volen veure), i pot semblar massa arran de terra. Però no és així. El vector de la mort va poblant un retall i un altre fins a colonitzar tot el llibre per acabar apuntant a l’últim capítol, Izaskun está en Eibar, una de les coses més boniques que hem llegit darrerament sobre l’amor a una mare i a una terra, que a vegades són el mateix.

El més potent de Días de Nevada és el que no hi passa, el que només té lloc a dins del cap de l’escriptor. Ell fa servir la metàfora dels “fils de la ment”, uns filets que no paren de moure’s i de connectar objectes del present amb records del passat: com agrairem a aquests fils que li hagin fet explicar les històries del boxejador Uzkudun i la d’Adrián, el serrador geperut, pròpies del món d’ Obabakoak. Com els agrairem també la narració hilarant d’un viatge a Itàlia en autobús amb “tres nacionalitats” de l’estat espanyol, Minoria Basca autogestionada inclosa. La màscara del mapatxe és prou espessa per amagar també un poeta, capaç de comparar l’elaboració d’un poema amb el trajecte en cotxe a un funeral: cada paraula caçada és un revolt ben agafat. Cada vers descartat, una frenada. Escriptura viva per esquivar la mort. L’escriptura com a eix al voltant del qual tot gira.