HE LLEGIT NO SÉ ON

L’escriptor es fa corregint

L’escriptor es fa corregint / ARA Zoom

L’encert de saber renunciar a una frase brillant

Tot escriptor té un passat com a guanyador de premis literaris infantils. És també el cas de Pep Albanell, però no ben bé: ell va quedar finalista. “Segon! Però què us heu cregut? Jo el que volia era guanyar!”, va remugar per dins durant l’acte de lliurament. El certamen en qüestió era un concurs literari convocat per l’Ajuntament de la Seu d’Urgell per commemorar l’entrada dels Nacionals a la ciutat. L’endemà del veredicte el seu pare li va dir que sort que no havia guanyat: no s’hauria sentit gens a gust amb una placa al menjador de casa que recordés un fet com aquell.

Però potser el més important de l’episodi són els consells que la senyora Poch, la bibliotecària, va donar al jovenet Pep quan el nano li va ensenyar el conte que havia escrit. “L’escriptor es fa corregint -li va dir la dona-. Seràs un bon escriptor quan sàpigues veure on t’has equivocat, per què t’has equivocat i què has de fer per esmenar l’error”. I encara: “Corregir és suprimir. No t’ho dic jo; t’ho dirà una escriptora molt bona que un dia llegiràs, Virginia Woolf. Els escriptors que saben renunciar a una frase brillant, extraordinàriament expressiva, però que no els és útil, són els bons, creu-me”.

Es poden fer bones novel·les amb bons sentiments?

Pep Albanell es va proposar narrar la descoberta del plaer de la lectura en “un noi normal de la postguerra”, prenent-se a si mateix com a model. El resultat es titula Les fantasies del nàufrag (Bromera), una autobiografia d’infantesa cuinada amb memòria i fabulació. L’autor confessa que en aquest llibre és on hi ha menys distància entre el que d’entrada intuïa que podia arribar a fer i el que n’ha acabat sortint.

En canvi, és el text que més desconcert i decepcions li ha proporcionat. “Potser perquè en començar a escriure’l em vaig proposar, segurament de manera insensata, contravenir una sentència que sembla que tothom dóna per bona: «no es poden fer bones novel·les amb bons sentiments». Albanell volia demostrar que aquesta idea és una boutade. I això, diu, deu ser una pretensió forassenyada en un país on la boutade no deixa de tenir prestigi.

Un llibre a quatre mans que ha portat molta cua

A cinquè d’EGB, com a premi dels primers jocs florals de la meva escola, em van regalar Un llibre amb cua de Joles Senell, publicat a Edicions del Mall. En concret, un exemplar de la segona edició, que incloïa a tall d’apèndix el relat La veritable història de Joles Senell. En aquest text, Josep Albanell explica com i per què va escriure Un llibre amb cua a quatre mans amb el mestre Carles Sempau. Jugant amb les síl·labes dels dos noms, va néixer el pseudònim que després faria créixer Albanell a dues mans -les seves- en uns vuitanta títols per a nois i noies, si no m’he descomptat.

Albanell i Sempau van presentar Un llibre amb cua al Folch i Torres de 1974. No es van endur el guardó. L’obra guanyadora va ser El meravellós viatge de Nico Huehuelt a través de Mèxic, d’Anna Murià. Albanell descriu l’anada de tots dos fins a Vic -on se celebrava la Nit de Santa Llúcia-, el transcurs de les votacions i la tornada trista i freda cap a Barcelona, dins d’un Seat ple de forats.

Però no, Pep Albanell no és pas un perdedor. És algú que ha escrit molt, que ha guanyat -finalment, sí- una vintena de premis i que ha fet seva la següent reflexió de C.S. Lewis: “Les obres més lleugeres -els divertissements - són menyspreades, o mal interpretades a força de fer-les més serioses de com es mostren. Però per al veritable amant de la literatura un divertissement ben fet és més respectable que moltes de les «filosofies de la vida» que s’encolomen als grans poetes”.