VÍCTOR OBIOLS

L'esclat d'unes paraules deleroses de quimera

És cosa sabuda que fa falta temps per valorar en la justa mesura les obres que en un moment donat es produeixen; tanmateix comença a ser preocupant que no es manifesti encara la crítica solvent del país davant l'existència d'obres poètiques contemporànies de calibre ample que demanen a crits avaluacions i comentaris de rigor. El cas de Lluís Solà clama al cel i, tot i que no em pertoqui, no deixaré ni un moment de rompre llances en favor de l'altíssim poeta vigatà. El cas de Carles Camps és semblant, o va per camí de ser-ho. Encara no ha aplegat la seva obra poètica, i va lliurant entregues, a ritme sorprenent i en una progressió que podríem titllar de singularment prolífica, i esdevenint cada cop més depuratiu, astringent i catàrtic. El seu doll de "poesia discursiva" sembla que no s'estronqui mai, i que vagi ascendint cap a estrats finíssims de pensament poètic gradualment més sublimat, lliure de clofolles i d'escòria retòrica.

Com aquest Juan Ramón Jiménez que invoca a l'epígraf, s'ha desempallegat d'atuells i de vestidures poètiques per anar de dret cap al despullament del discurs metafísic, sense generar, però, un codi d'idiolecte filosòfic. I això és el que el fa extraordinari. Parla una veu, com un oracle, amb paraules pràcticament "desmetaforitzades", "desal·legoritzades", en un discurs "des-carat", en què han caigut cares, màscares, per deixar "sonar" el dintre de la "per-sona" essencial, que es comunica amb els mots planers de la tribu, tot per fer-nos avinent un pensament àcid i descarnat, sense concessions, sense temps per perdre, en una actitud ètica radical; necessària, aquesta, per assolir una escriptura al límit.

I si diem que és extraordinari no és pas conferint a l'adjectiu el sentit banal que li atorga el seu ús col·loquial (Camps coneix bé el problema de la banalització del llenguatge) sinó en el seu sentit primigeni de "fora de l'ordinari", perquè Camps aconsegueix de situar-se en el pla del pur pensament metafísic utilitzant mots de cada dia, és això l'extraordinari. Paul Celan va voler bastir un complex món metafòric de símbols i imatges per al seu projecte. Plató dramatitza en bells diàlegs el seu discurs filosòfic. Mallarmé, Hölderlin, Rilke, René Char, Wallace Stevens, Carles Riba, i d'altres, que s'han servit de la poesia no només per jugar, cantar i expressar visions, sinó també per formular un pensament sobre la condició humana i sobre la seva essència, és a dir, el llenguatge, la vida i la mort biològiques, i el misteri, han volgut -i han pogut- construir idiomes poètics impressionants, objectes d'alta precisió, mecanismes de fascinació, diamants parlants que exigeixen un esforç interpretatiu més enllà de la primera seducció. En Camps aquest esforç també hi ha de ser, però el poeta, i això en la nostra literatura és nou, ha aconseguit de situar-se en una perspectiva diferent que li permet elaborar lingüísticament des d'una talaia privilegiada, la del materialista recalcitrant, radicalment ateu, i no per això -aquella paradoxa que algú esmentava- per ser "creient en l'ateisme", sinó per negar els déus, essent absent de fe en la descreença. Home sol amb el llenguatge per bandera, tot eixamplant les possibilitats d'articular el nostre estupor vital, explorant l'ignot -l'inefable- fins allà on li és donat de fer-ho amb la llengua heretada, amb talent, clarividència i coratge. "Per això, quan la llum s'apaga, / l'ombra apareix sencera, / sense destí ni causa, / sense increment ni pèrdua". Brutalíssimament esfereïdor.