L’erm sense mestres: Morán passa comptes

el cura y los mandarines gregorio morán akal 826 pàg. / 29 €

L’erm sense mestres:
 Morán passa comptes / EFE Zoom

Fa molts anys, Isaiah Berlin advertia contra les anàlisis estremidores i despietades del comte de Maistre i de Voltaire, capaces d’esquarterar l’escenari social. Una mirada tan crua i deshumanitzadora que convertia el món en un lloc lúgubre i despullat. L’exigent ploma de Gregorio Morán té sovint aquest efecte, però precisament la contundència és el seu èxit. Aquesta notorietat té el seu revers en el paisatge desolat abans citat i en un evident desgast personal. “ La vanidad, la brillantez, la soberbia, la pedantería, y sobre todo ese desprecio hacia los tontos y los mediocres que acaba teniendo siempre un costo monumental para quien lo ejerce ”. En el cas del seu darrer llibre, el preu fixat per Planeta va ser la retirada del capítol dedicat a la RAE, que, en no ser satisfet, va acabar convertint el manuscrit en una obra proscrita, desitjada i finalment publicada per Akal. Originat per un antic encàrrec editorial per biografiar Jesús Aguirre, El cura y los mandarines se’ns apareix com la segona part i represa d’El maestro en el erial, amb dues diferències cabdals. Primer, si Ortega y Gasset justificava ser l’eix d’un llibre sobre la història cultural de la primera meitat del XX a Espanya, la figura del capellà, editor i duc d’Alba resulta massa fràgil, i es dilueix fins a esdevenir anecdòtica. La mateixa complexitat del títol evidencia el decalatge entre l’ambició final de l’autor i la tria inicial del personatge principal.

Segon, el parèntesi temporal ja no és pura història, sinó que comprèn el camp de l’autobiografia i Morán passa comptes i explicita fílies i fòbies. Les primeres deriven en una certa necrolatria, com si la mort preservés la puresa i, alhora, permetés la vindicació enfront de l’oblit. Encara que el pressupòsit sigui cert per a alguns dels poetes amb què obre els diferents capítols, resulta dubtós en el cas de, per exemple, Luis Martín-Santos, molt menys marginal del que es denuncia.

Pel que fa a les fòbies, llasten la pròpia credibilitat per excessives. Aquell detall biogràfic il·luminador esdevé xafarderia feridora, reiterada i, sovint, indiscriminada. Fins i tot, la tria de les escasses referències bibliogràfiques, on abunda l’autoreferència, no és casual, com quan intencionadament es menysté, sense citar-lo, algú com Jordi Gràcia; així es fa, a més, impossible discriminar entre fets i opinions.

Tanmateix, les aportacions superen les esmenes. El cura y los mandarines reconstrueix la generació criada a la postguerra, antifranquista -en graus diversos- i cridada a protagonitzar la Transició. Per a Morán, el problema rau en la formació, ja que uns són fills dels vencedors i, com diuen a Mèxic, saben que “ vivir fuera del presupuesto es vivir en el error ”; i els altres són fills dels vençuts o fan oposició real però “ la clandestinidad es castradora ”. Cap d’ells podrà evitar que Franco mori al llit, en part per aquesta manca de cultura ideològica i política i per la pròpia evolució política. El segon suposat pecat seria la traïció respecte d’una radicalitat practicada durant el tardofranquisme, però abandonada amb l’arribada de la democràcia i la possibilitat d’accedir a llocs de poder.

Sense menystenir aportacions interessants sobre la cultura progressista d’oposició, les millors pàgines són les dedicades a recrear l’ambient de províncies i, paradoxalment, la cultura franquista, com ara els “ 25 años de paz ” i les baralles internes dins del règim. Sobretot perquè és aquí on pren sentit l’obsessió de Morán per recordar els orígens -i en alguns casos les mancances- de la cultura i la societat espanyoles: “ La memoria se desvanece y acaba prevaleciendo la verdad del último, que no necesariamente era el más listo ni el más honesto, pero sí el más longevo ”.