VÍCTOR OBIOLS

L’embruix del poeta Jordi Jové

L’embruix del poeta Jordi Jové / MANUEL REY CASCALES. ARXIU MUNICIPAL DE LLEIDA Zoom

Sense fer soroll, amb peu editorial datat a desembre del 2013, ha aparegut un dels llibres més impactants de poesia catalana de principis del segle XXI. Inserir-lo en la tradició romàntica d’un Nerval, en l’expressionista d’un Trakl o en l’òrfica d’un Celan no és dir gran cosa (tot i el gruix de l’asseveració), perquè l’autèntica poesia transcendeix sempre les filiacions i classificacions, inevitables d’altra banda. I en la veu de Jové hi ha alguna cosa de terral i ferma i prenyada de presagis, ponent i greu, genuïnament personal i intransferible que, tot i poder-lo encabir en determinades tradicions, no deixa de dur una empremta singular, única en la nostra literatura. Intransferible, dèiem, i, amb tot, la transferència s’esdevé, i actua sobre nosaltres, amb un calfred sobtat, com el que es produeix sempre davant de qualsevol obra d’art autèntica.

Els dimonis de la por

El 27 de maig passat Lleida el va homenatjar com es mereixia. L’aura del poeta suïcida és massa definitiva per obviar-la. Com és inevitable llegir des del coneixement del final una obra que es va filant sobre una angoixa sublimada per l’esdevenir temporal, amb l’ombra massa gràvida de l’ominosa possibilitat de posar fi a l’existència. La sublimació per via del llenguatge poètic es converteix en taula de salvació, perquè els dimonis de la por, i sobretot els de la melancolia, o diguem-ne ara depressió, poden ser conjurats, però només temporalment per a qui, com Gabriel Ferrater, “sent la persecució dels llops esgarronant”. Cal agrair l’esforç que han fet els poetes Jaume Pont i Pere Rovira, col·legues a la Universitat de Lleida de Jordi Jové, i sobretot amics, per aplegar l’obra, que consta dels dos llibres publicats en vida, 1983 (1986) i Terra incògnita (1994) i els poemes d’una plaquette de la sèrie Quaderns de Mahalta (2005), més un llibre inèdit, Les hores oblidades, sense data, i una selecció de poemes inèdits, també sense datar. S’ha presentat en el desè aniversari de la mort del poeta.

En la introducció els antòlegs parlen, encertadament, d’aquesta “paraula que camina al caire de l’abisme”, i el situen en la nissaga de Friedrich Hölderlin. Si el poeta alemany es preguntava en el seu dia “Per a què poetes en temps de misèria?”, Jové ho fa des de l’era postmoderna i el seu desencís. Apel·len a “la crisi del subjecte i del seu llenguatge, el fracàs dels grans relats de la història i la moral, la consciència de la pèrdua de les emocions i la representació d’un somni, en fi, que resta escampat pels versos d’aquest volum com una vella porcellana esmicolada”. No hi ha dubte que Jové sentia profundament que el poeta tenia una manera d’entendre i de viure la vida diferent de la resta, i que el joc, com diu Riba, era a tot o res. No pas per situar-se en torres de vori, sinó en túnels de carbó, en una expedició massa perillosa, especialment quan s’esvaeix del tot la fe en la possibilitat de descoberta del diamant. Per això, perquè ens esborrona saber que va desistir de la troballa del diamant, el podem llegir ara amb tot el pes de la premonició que trobem en els versos. Una consignació a voltes urgent, a voltes visionària, però passada pel sedàs de molt de bagatge literari.

La seva potència expressiva augmenta cada dia que passa. Com una inscripció votiva que sap que no obtindrà resposta, paraula gràvida d’averanys, de conjurs, de notes amagades al calaix de baix, pistes, rastres de bellesa fugaç, desesperada. El pressentiment plana damunt d’aquestes pàgines en una formalització perfecta d’imatges finalistes, de símbols que tremolen i fan tremolar, d’enigmes fugissers i escàpols, amb una poderosa voluntat de deixar inscrit el desfici.