L’atracció dels antípodes

L’atracció dels antípodes Zoom

Un any s’acaba i, al bar Katowice, a Ushuaia, s’apleguen un seguit de personatges de molt diferent pèl i ploma: Guillaume Housseras, un francès acomodat que espera la seua nòvia Anne-Marie; Peter Borum, que ha vingut a la recerca del seu germà i ha deixat a la seua Anglaterra natal un fill víctima d’un brutal engany a internet; Nemesio Coro, un mexicà “representant dels esperits en estat de fugida del planeta Terra”; Martín Medina, un xilè que gestiona abandonaments familiars; Dominika Malczewska, polonesa i propietària de l’establiment on té lloc la reunió, i Cristina, la seua bonica filla.

Tots aquests personatges cercarien en va un autor -és a dir, un sentit per a la representació- si no fos per la presència en el relat del mateix Joan Benesiu, un escriptor de Beneixama que, amb la màscara del narrador a la mà, assegura que l’afició literària li ve d’un rebesavi, un tipus autèntic que “utilitzava una prosa plena d’agulles de corbata recargolades”.

Ushuaia? Bé, esclar, la capital de la província argentina de Terra del Foc, fundada el 1884 per Augusto Lasserre i considerada la ciutat més austral del món. Aquest caràcter de gran aparador de l’hemisferi sud enfront de l’abisme ha propiciat que siga un lloc de pelegrinatge des de les més diverses parts del planeta. Víctor Vidal, el protagonista de la meua novel·la La balena blanca, tenia al seu despatx aquella fotografia de la glacera El Martial (al nord d’Ushuaia), “la blancor de la neu, les teules roges dels terrats, el verd compacte i l’arc de Sant Martí partint en dos els cims nevats i rimant els seus colors amb les aigües de la mar”. Naturalment, Vidal moriria sense anar-hi mai, però aquella imatge obsediria el seu estat agònic, l’acompanyaria en la mort com l’havia acompanyat en la vida, “perquè el que ens atrau són sempre els antípodes”.

I per què -siguem ja clars- cal llegir Gegants de gel? Perquè no és una operació en cap cas dolorosa. La seua prosa flueix amb una cadència suau -un bressoleig xipollejant- i la solidesa de la narració va imposant-se un poc inadvertidament, com un fenomen atmosfèric. Tots els personatges aplegats al bar Katowice busquen alguna cosa -són humans, massa humans- o bé en fugen, però de sobte pot també fer-hi acte d’aparició Friedrich Nietzsche en persona o el Robert Mitchum de La nit del caçador. Com que és, acusadament, un llibre de llibres (d’això, abans, se’n deia postmodernitat, ara ja no ho sé), també hi ha referències a molts altres escriptors: Roberto Bolaño, Enrique Vila-Matas, Sebald, Gombrowicz... Amb tot això, el nihilisme i el desassossec fan presa dels personatges convocats en aquest non plus ultra, mentre hi ressona l’admonició de Pessoa: no cal anar enlloc, no hi ha viatge més útil que el que es fa pel menjador de casa.

M’agradaria augurar un gran èxit a Joan Benesiu, però seré sincer: un llibre com el seu està destinat a passar completament inadvertit; tanmateix, també podria ser que tots els friquis dels Països Catalans es posaren d’acord a llegir-lo (com li va passar al seu mentor Manuel Baixauli). Els lectors, en aquest sentit, es comporten com una massa gregària d’objectius impredictibles, una d’aquestes bandades d’ocells que orquestren al cel geometries purament capritxoses. No és la qualitat objectiva del llibre el que explicarà el seu èxit o el seu fracàs. És la via que voldrà seguir la rabera. D’on se segueix que el millor que pot fer un escriptor és escriure el que li done la gana i no perdre ni un minut a pensar en aquesta criatura versàtil, voluble, rampelluda i vel·leïtosa anomenada lector.