PERE ANTONI PONS

L’arxiduc, moribund, es confessa

Ressenya de 'Les darreres paraules' de Carme Riera, Premi Sant Joan 2016

L’arxiduc, moribund,
 Es confessa / WIKIPEDIA Zoom

Poques figures històriques generen, en l’imaginari dels mallorquins, una fascinació tan plena de simpatia com l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria. Nascut a Florència el 1847 i mort a Brandýs (actual Txèquia) el 1915, membre de la quasi mil·lenària casa dels Habsburg, l’arxiduc era un amant de la cultura i la ciència -va ser un mecenes pròdig i un autor prolífic-, però també era un home excèntric que vestia amb descurança i vivia obsedit pel sexe. De vida errant -anava pels mars amb el seu vaixell i el seu seguici, format per persones d’origen humil i talentoses-, va ser un enamorat de les Balears, en especial de Mallorca, on va passar llargues temporades i va tenir-hi propietats, amics i amants. La seva passió illenca es va concretar en els set volums de la monumental Die Balearen, que expliquen les Balears “en paraules i imatges”.

No és gens estrany que Carme Riera, que ha assolit els seus èxits més importants recreant diversos episodis clau de la història de Mallorca, s’hagi acabat interessant per l’arxiduc. La seva nova novel·la, Les darreres paraules, Premi Sant Joan 2016, són unes memòries -fictícies- que l’arxiduc, moribund, va dictar al seu secretari, el pintor i dibuixant Erwin Hubert, i que l’autora ens fa arribar a través de la clàssica maniobra del manuscrit trobat.

La proposta de Riera és atrevida i presenta, sobre el paper, moltes possibilitats prometedores: per la complicada peripècia de l’arxiduc -un cosmopolita desarrelat que fuig de la vida de la cort però que alhora vol el millor per a un Imperi Austrohongarès que està en perill-, per les passions -intel·lectuals, hedonistes- que el van guiar i pels misteris que el van envoltar -¿era un depredador sexual o bé era impotent?, ¿estimava i respectava els membres del seu seguici o bé els dominava a conveniència?-... El material humà, històric i dramàtic dóna, sens dubte, per a molt. Naturalment la tria de l’arxiduc com a matèria primera novel·lística també comportava perills: la seva biografia és tan potent i coneguda que tot el que no fos insuflar-li un caràcter humà molt viu donaria com a resultat una novel·la previsible, com un exuberant paisatge que, en realitat, és de cartó pedra.

El misteri de l’arxiduc

En el cas de Les darreres paraules, la impressió és que Riera no tan sols no ha tret el suc de les possibilitats que tenia sinó que tampoc ha pogut esquivar cap dels perills que l’assetjaven. La novel·la està dividida en dues parts. En la primera, s’explica com l’autora s’assabenta de l’existència de les memòries i fa mans i mànigues per posseir-les. Com a introducció, resulta massa llarga i formulària, i genera unes expectatives -de misteri, de revelacions impactants- que no se satisfan. La segona part són les memòries pròpiament dites. Xacrós, carregat de mala consciència, l’arxiduc evoca les persones que van ser importants per a ell, amb la majoria de les quals no va acabar bé. També confessa el seu “misteri”, que és que va treballar com a agent secret al servei de l’emperador. Com a hipòtesi, és estimulant i plausible. Però en termes novel·lístics no està ben aprofitada. És simptomàtic que l’evocació d’una escena tan crucial com la visita que va fer, en teoria, a Francesc Ferran per advertir-lo que no anés a Sèrbia sigui despatxada d’una manera tan banal i poc intensa, i més tenint en compte que, si hagués pogut convèncer el seu malaurat parent, l’arxiduc potser hauria evitat la guerra i salvat l’imperi. Quasi res.

És el principal problema de la novel·la. Com que l’estil és purament explicatiu i la informació no s’organitza narrativament sinó que més aviat s’acumula, el lector no se sent interpel·lat ni persuadit per “les darreres paraules” de l’arxiduc. Per fastuosos que siguin, els paisatges de cartó pedra no impressionen.