No estic segur que tingui gaire sentit fer una ressenya convencional d’ Els germans Karamàzov, l’última novel·la escrita per aquell gegant de la literatura russa -i europea, i mundial- anomenat Fiódor Dostoievski (1821-1881), que va cartografiar l’ànima humana -perdó per les grans paraules, però són les úniques que li escauen- com si fos un país radiant i tèrbol, alhora molt inhòspit i benauradament acollidor. Quan dic una ressenya convencional, em refereixo a una ressenya que resumeixi l’argument -en una família formada per un pare i tres germans molt diferents, un parricidi ho convulsiona tot- i descrigui l’estil -robust, dramàtic, dens- de la novel·la, en digui si és bona -i esclar que és bona: és fonamental- i, finalment, expliqui per quines raons ho és -entre d’altres, perquè, com va dir David Foster Wallace, les novel·les de Dostoievski estan plenes de “conviccions profundes” i de “preguntes desesperades” que un lector del segle XXI encara sent com a pròpies.

Òbviament, la magnitud literària d’Els germans Karamàzov se’ns escaparia del tot, als lectors catalans, si no disposéssim d’una versió que adaptés amb fidelitat i geni la seva naturalesa. Per sort, Joan Sales va fer-ne, a principis dels 60, una versió que, com explicava ell mateix en la nota de la primera edició que va publicar Club Editor, va transvasar l’estil de Dostoievski, “fet de vivacitat, de moviment, de riquesa, d’un cert desordre expressiu”, a un català bategant, gens encarcarat, que sonava com “la llengua de la vida”. Cinquanta-tres anys després d’aquella primera edició catalana, Club Editor ha recuperat la traducció de Sales, feta a partir de diverses edicions estrangeres (sobretot franceses), i ha encarregat al jove traductor del rus Arnau Barios que la restaurés, és a dir, que fes ressorgir les arestes i violències de l’original desaparegudes en les llimades versions franceses. No en tinc ni idea, de com deu sonar Dostoievski en rus, però llegir en català que el germà místic, Alioixa, asceta entre sensuals, és “d’una castedat exaltada i esquerpa”, o com el germà “perdulari”, en Mítia, exclama, estabornit “per les passions vils”, que “el cor troba bellesa fins en la vergonya”, fa un efecte d’allò més convincent.

Les paradoxes radicals del llibre

La bellesa en la brutor, l’harmonia en el caos, la pau d’esperit en la taca de sang, l’elevació espiritual en el cop de morter, l’amor pur en la sordidesa, la fe en Déu al fons dels dubtes d’una ànima tempestuosa, la serenitat en la soga del suïcida penjat: aquests són els contrastos, les paradoxes radicals, que s’encarnen en l’estil agressiu i tumultuós de Dostoievski. I aquests són, esclar, alguns dels molts aspectes que toca la novel·la, un reflex formidable de la vida que, exactament igual que la vida, ho inclou tot: discussions teològiques, plaers sensuals, escaramusses ideològiques, amors apassionats, odis encesos, dilemes filosòfics, una intriga criminal, la cobdícia, i també totes les formes del desig i el desfici.

Com que Dostoievski no és un teòleg, ni un ideòleg, ni un místic, ni un filòsof, sinó un novel·lista, totes les idees i abstraccions esmentades prenen forma gràcies a uns personatges inoblidables. A més del pare bufonesc i del bastard Smerdiakov, destaquen els tres germans, els ja citats Mítia i Alioixa (l’heroi, segons l’autor), i l’Ivan, l’ateu, el racional, el malalt de lucidesa. Les escenes en què els germans parlen i xoquen són com terratrèmols. No em sembla exagerat dir que la literatura moderna no ha anat més enllà dels límits intel·lectuals i morals establerts pels capítols La revolta i El gran Inquisidor. Més que un clàssic de la literatura, Els germans Karamàzov són un repte per a l’esperit i una proesa de la intel·ligència.