UN TAST DE CATALÀ

L’alè es pren, es perd i put però rarament es dóna

En el sentit més restringit, l’alè és l’aire que expirem. Procedeix de l’antiquíssim verb alenar, que en alguns dialectes -sobretot a Mallorca- funciona com a sinònim de respirar i en d’altres expressa més una idea de respiració sorollosa, com bleixar o panteixar.

Perdem l’alè o anem curts d’alè quan estem fatigats. L’alè ens fa pudor o ens put quan hem menjat all. Prenem alè, enmig d’un esforç, per no ofegar-nos. I ens l’aguantem, si ens passem una estona sense respirar.

Una empresa de molt d’alè és la que demana un esforç sostingut, com ara l’actual procés sobiranista. I els dies sense gens de vent podem dir que no bufa un alè (o una alenada) d’aire.

En català modern, però, no sembla que alè tingui alguns dels sentits figurats que té en castellà. No té, sobretot, el sentit de suport, estímul o consol que es desprèn de l’expressió dar aliento a alguien.

De fet, el verb alenar, a diferència del castellà alentar, no pot voler dir mai donar ànims. No ens falten verbs per donar-los. A més d’ animar, també podem encoratjar, esperonar, engrescar, etc.

És bo, en canvi, l’ alè d’aquest vers de l’Atlàntida : “Senyor de les venjanses, donau alè a mon càntich”. Aquí Verdaguer no demana ànims sinó aquell buf diví que infon vida a les coses. És un significat amb massa arrels bíbliques per foragitar-lo com a barbarisme.

El Déu del Gènesi crea l’home amb pols i després li infon el seu “alè de vida”. Donar (l’)alè, doncs, pot tenir el sentit d’ animar però només de l’animar més etimològic: el de donar ànima a una cosa que no en tenia.

I d’aquí a parlar de “l’alè poètic de La plaça del diamant ” o de “l’alè jazzístic d’una banda sonora” hi ha una frontera massa tènue per considerar-ho interferència. Són usos en què alè significa, per metonímia -per prendre la causa per l’efecte-, ànima o esperit, i que potser algun dia haurien d’entrar al DIEC.