ELS LLIBRES I LES COSES

L'airecel eivissenc de Villangómez

Ara que aquest diari està a punt d'encetar una nova col·lecció literària dedicada a clàssics de la literatura juvenil [demà l'expliquem en un suplement que us convido a llegir], em ve de gust acomiadar-me de la col·lecció de poesia que ens ha acompanyat els últims mesos. Ho faré amb el títol dedicat a l'eivissenc Marià Villangómez, que conté els llibres Sonets de Balansat (1958) i El cop a la terra (1962), el seu penúltim recull poètic (l'obra completa l'ha reeditat aquest any Viena). Des del reclòs i antic món rural de la seva illa, Villangómez observa enfora per desplegar un immens món interior. Vents, amors, transparències, onades, pedres, solituds, clarors, pols, temps i absències donen forma a "un cor amb vent i pluja, i trist, i sol". "El mateix autor no sap ben bé on acaba el seu món exterior i on comença la seva ànima lírica", escrivia Villangómez al pòrtic d' El cop a la terra.

Fill d'una nissaga de farmacèutics i metges, format a les universitats de la Barcelona i la València republicanes, Villangómez va acabar fent de mestre a l'illa, i es va convertir en una poètica veu solitària a l'Eivissa franquista. L'autor em va captivar temps enrere amb la delicada prosa poètica de L'any en estampes (1956), un llibre per assaborir a poc a poc, paraula a paraula, igual com aquest doble poemari de l'ARA i Edicions 62. Diria que la lentitud és precisament una qualitat del món villangomezià, on el temps és un esdevenir cíclic que encara es compta a través de la contemplació de la natura, pausadament, i on el temps interior no corre, com si l'home fos etern, com si tots fóssim Villangómezs que busquem la pau, la bellesa i el sentit de tot plegat.

"Es succeeixen llunes en silenci / i apar -passa una noia- que comenci / un temps intacte en cada estació", escriu a Passeig a Balansat , mentre uns poemes més endavant, a Puig des Molins , arrenca sensual i transcendent: "Vivim damunt l'escorça sensitiva / de les coses. Sobre elles rellisquem / -passos, palps, mirades. I ara anem / entre imatges ardents d'ànima esquiva..." I del segon llibre, uns versos del poema La paraula per acabar aquest tast de Villangómez en l'any del centenari del seu naixement, per tancar aquest breu viatge al seu "airecel" eivissenc: "I és curt el crit i llarga l' esperança , / i no arriba la mort sinó dins de cadascú, / i rimen blau i pau , migdia i alegria ".