XENIA DYAKONOVA

L’agonia dels onze anys

Amb trenta-un anys escassos, Maria Guasch és autora de dues novel·les, La neu fosa (El Toll, 2013) i Olor de clor sota la roba (RBA - La Magrana, 2014), i posseïdora d’un llenguatge narratiu cristal·lí i segur, que per la seva manera d’enfocar els personatges fa pensar, al mateix temps, en la sobrietat de Mercè Rodoreda i en el lirisme de Montserrat Roig.

La Júlia, la protagonista de la segona novel·la de Guasch, té un caràcter reservat i somiador alhora. Als seus onze anys, no és menys madura que la seva cosina Sílvia i el seu amic David, que en tenen catorze i amb qui comparteix unes llargues vacances d’estiu: però aquests dos no la coneixen gaire, i cada vegada la tracten amb més superioritat i condescendència, negant-li una complicitat que la Júlia, per pudor, no els demanaria mai. La nena dissimula el seu malestar, més pel David que per la Sílvia, i segueix acompanyant-los en les seves sortides sempre que l’hi deixin. Hi ha molta gent a l’entorn de la Júlia -els veïns de la casa d’estiueig dels tiets on s’allotja, els amics d’en David i la Sílvia, els pares d’en David- però al seu interior sembla que hi hagi un buit que no s’acaba d’omplir, una sensació persistent de soledat i d’aquell avorriment profund, amb un deix de nostàlgia de tot allò que encara no s’ha viscut, que només es pot sentir a l’estiu i a la infantesa.

Un estiu en primera persona

Una gran virtut de la novel·la és que aquests sentiments, que van perfilant de mica en mica la personalitat de la protagonista, no siguin descrits amb paraules vagues o emfàtiques sinó que sorgeixin subreptíciament darrere la veu clara de la Júlia, que explica, en primera persona i des d’una distància temporal indefinida, tots els esdeveniments d’aquell estiu. Però, més que els esdeveniments, el més important són els personatges que veiem a través dels seus ulls perspicaços: per exemple, la Marina, la mare d’en David, retratada magistralment com una dona freda i manipuladora, que sospita que el seu fill va amb males companyies i afalaga la Júlia per treure’n informació: “La Marina va entrar a l’habitació del David i em va posar les mans a les espatlles. T’has fet gran, Júlia. Jo sabia que ho deia per dir i em va irritar. Se’m veia petita, fins i tot per tenir onze anys. Però la dona ni em mirava. Les seves mans, barreja de crema hidratant i nicotina, se’m clavaven als ossos mentre observava la Sílvia, que es recolzava al coixí del David. Cada vegada que la Marina torna a aparèixer, una nova pinzellada precisa contribueix a donar-li més realitat: em va dir que li hauria agradat tenir una filla, però no crec que fos veritat. Amb una nena no li haurien pogut dir si eren nòvios, com quan anava de bracet d’un dels seus fills, per fer-li un compliment”.

Una lectura plaent

Els diàlegs amb la mare d’en David, un noi envoltat d’una aura de misteri que atreu la Júlia, tenen una tensió especial, ja que posen a prova la lleialtat de la nena i la fan sentir vulnerable: “-Tu saps amb qui van, el meu fill i la Sílvia? (...) Jo meditava el que havia de dir, però hi havia una cosa de la Marina que em tenia enganxada i distreta: la manera com treia el fum, lenta i dispersa; com se li escapava entre les dents del davant, una mica separades”. Sembla que passi una eternitat mentre la Marina fuma a càmera lenta i la Júlia busca una resposta evasiva, sense gosar mirar-la als ulls, i moments com aquest, a part d’intensificar el plaer de la lectura, fan pensar que aquesta molt bona novel·la també podria ser la base d’una bona pel·lícula.