02/01/2015

L’acera de Joan Sales contra la vorera de Mercè Rodoreda

2 min

Molt abans que el barco light envestís el vaixell heavy, altres defensors acèrrims d’escriure com es parla se les han tingut amb els que se senten millor obeint els acadèmics partidaris de depurar una llengua que veuen corrompuda per segles d’abandó.

Un episodi d’aquestes batalles incruentes és l’intercanvi epistolar que van mantenir Mercè Rodoreda i Joan Sales el 1961 arran de l’edició de La plaça del Diamant (i que des del 2008 podem viure amb tota la passió de l’època a Cartes completes (1960-1983) de Club Editor).

Diu Sales a Rodoreda: “Si vostè es pensa que 6 milions de persones deixaran de dir quarto i acera (tots dos mots d’ús general i unànime a tot el territori) simplement perquè a vostè li dóna la gana...” I ella li respon: “Deixem cambra i vorera i els que no ho diguin que ho aprenguin o que es facin repicar”.

Qui ha guanyat 53 anys després? Cap dels dos. L’errava Joan Sales no augurant cap futur a vorera. Però hi tocava dient-li a Rodoreda que només quarto fosc (avui encara no admès), i no pas cambra fosca (que fa pensar en l’experiment de física), podia ser aquella habitació sense finestres al carrer que pobla la geografia sentimental de tantes infàncies.

L’èxit de les depuracions depèn de si ens sentim incòmodes amb el mot depurat i còmodes amb el mot correcte que el vol desplaçar, però també de la pressió que s’exerceix per estigmatitzar el primer i de l’eficàcia comunicativa del segon.

Aquests factors expliquen que gespa, bústia o vorera hagin acabat bandejant césped, busson o acera, però també que disfrutar, mimar o forrar resisteixin l’embat normatiu de gaudir, aviciar o folrar. I que al final, en un triomf pòstum de Sales, gamberro ( brètol ), misto ( llumí ), cuidar ( curar ) o entregar ( lliurar ) s’hagin fet un lloc al diccionari.

I és que tots dos defensaven la identitat de la llengua. De vegades anant d’acord i, d’altres, ell posant l’accent en el que som, i ella, en el que voldríem ser.

stats