PERE ANTONI PONS

L’absoluta indefensió de l’artista

Julian Barnes explica a 'El soroll del temps' el drama d'un home amb un talent formidable forçat a viure com un hom mesquí i petit

L’absoluta indefensió de l’artista / KEYSTONE / GETTY Zoom

El març del 1949 va celebrar-se, a l’hotel Waldorf Astoria de Nova York, el Congrés Cultural i Científic per la Pau Mundial. Organitzat per l’URSS, l’objectiu era fer propaganda comunista en territori enemic. Hi participaren companys de viatge nord-americans, com Arthur Miller i Dashiell Hammett. Al capdavant de la delegació russa, en representació del règim de Stalin, hi havia el músic Dmitri Xostakóvitx. Tot i que un grup de manifestants protestaven al carrer, la veritable operació d’ agitprop antisoviètica era dirigida des de la suite nupcial del mateix hotel, on un grup d’excomunistes a sou de la CIA maniobraven per rebentar l’acte.

El moment àlgid del Congrés, perfectament documentat i explicat per Frances Stonor Saunders al seu imprescindible assaig The CIA and the Cultural Cold War, es va produir durant el torn d’intervencions posterior a una de les xerrades. El compositor Nicolas Nabokov, cosí de Vladimir i un dels líders del bàndol americà en aquella guerra freda cultural, va citar un editorial del Pravda que acusava els compositors Schönberg i Stravinsky, icones de la modernitat musical, de ser “uns formalistes decadents” al servei “de l’imperialisme americà”. Desafiant, Nabokov va preguntar a Xostakóvitx si hi estava d’acord. Un agent del KGB que l’acompanyava com una ombra va xiuxiuejar algunes frases a Xostakóvitx, que es va posar dret i, avergonyit i humiliat, va dir: “Estic d’acord amb les afirmacions fetes pel Pravda ”.

El soroll del temps, l’última novel·la de l’anglès Julian Barnes (1946), és una aproximació novel·lada a la vida de Xostakóvitx. Feta amb el rigor i les aspiracions de veracitat pròpies de la historiografia, llueix la llibertat estructural i estilística pròpia de la ficció. El resultat són dues-centes pàgines denses i il·luminadores que configuren una radiografia sintètica i lúcida del que va ser el totalitarisme soviètic -el poder brutal que tot ho destrueix, ho corromp i ho rebaixa- i de com va afectar un home que, a més de mirar de salvar la pròpia vida i la d’aquells que estimava, hagué de lluitar -mort de por i immers en un fangar de penúria ètica- per salvar la integritat del seu art.

Un drama en tres parts

Dividida en tres capítols, El soroll del temps gira al voltant de tres episodis o moments crucials en la vida del compositor rus. El primer té lloc durant les purgues de Stalin, quan el ja famosíssim Xostakóvitx cau en desgràcia i durant diverses nits espera -al replà de casa seva, davant l’ascensor- que “el Poder” el vagi a buscar per emportar-se’l. El segon episodi conta el viatge als EUA durant el qual Xostakóvitx va ser acusat públicament de connivència amb un règim de terror que tant ell com els seus patien terriblement. El tercer i últim capítol es desenvolupa durant el règim de Khrusxov, quan el músic, atrapat en una xarada de premis i reconeixements oficials que ell es prenia com la humiliació definitiva, va ser obligat a afiliar-se al Partit Comunista.

Aquests tres episodis de la vida de Xostakóvitx permeten a Barnes de mostrar, amb crua meticulositat, l’absoluta indefensió que pateix un artista -un home que ha de protegir el que és però també el que fa- en un règim totalitari. Qui hagi llegit molt sobre l’URSS potser no hi trobarà res de gaire nou, aquí, però potser tot li semblarà especial. Primer, perquè la novel·la està organitzada a partir de breus paràgrafs que fan pensar en un admirable assalt múltiple de la literatura per mirar d’irrompre dins la inexpugnable fortalesa del terror polític i moral. Segon, perquè la prosa de Barnes, ben traduïda per Alexandre Gombau, és d’una expressivitat sempre intel·ligent i precisa. I tercer, perquè la història de Xostakóvitx és paradigmàtica del segleXX. És el drama d’un home amb un talent formidable forçat a viure com un home mesquí i petit.