03/04/2015

L’abella i la glicina

2 min
L’abella i la glicina

La feina de poeta (o una d’elles) és verament fer reviscolar els mots tan gastats de la tribu, dotant-los de llum diferent per aixecar fogalls o instruir oficis de tenebra, reinventant a cada pas el cant més atàvic, la llum més antiga, amb harmonia nova; tot per redir melodies perennes. I també el torsimany de tot això es troba amb aquesta mateixa erosió del llenguatge, perquè si ara em vagués afirmar que som davant una poesia pura, desviaríem el lector cap on no ens convé d’anar, perquè aquest concepte ja ha estat emprat, definit, iconitzat, de Paul Valéry enllà.

El concepte l’encunyà Edgar Allan Poe, a The poetic principle, i féu fortuna amb Charles Baudelaire i Stéphane Mallarmé, com és sabut, fins a Carles Riba entre nosaltres. Però Blanca Llum Vidal (Barcelona, 1986), que té ben apamada la lliçó dels simbolistes i essencialistes del llenguatge, no va exactament per aquí, tot i que sovint segueix la divisa stefanesca i deixa la iniciativa als mots, i hi fa dringar les músiques més exquisides, tant les vaporoses com les cantelludes, quan escau (en poemes com ara Un dibuix, Només, Creu, Un sol fil ).

Si invertim el sintagma tampoc reeixirem: “pura poesia” és una banalitat expressiva que no val ni com a expedient publicitari. I, doncs, com ens ho farem per, justament, emfasitzar la puresa, i la llibertat, de la nostra trobairitz?

Un llibre amb traça i màgia

Hi ha un aspecte mediúmic important, art de bruixeria verbal, on s’exerceix un control subtil. La “ganya dimònia” mana, i raja, i tanmateix la madona del tetrasíl·lab -amb entrebancs trisil·làbics o pentasil·làbics-és jacmerogiana o perequartiana, tocadora de timbals o bé de percussió més fina. És aquesta gràcia de blancor trapella i immaculada i de llum domèstica ( Mal malet ) que la fa estilísticament idiosincràtica, trencant les simetries ràncies (com una Clarice Lispector del vers).

Saber poder dir en ratlles comptades tota la complexitat de l’experiència comporta traça i màgia de poeta: “Partim-nos la fam, / l’oració al trau / de les aurores / i l’equilibri...” ( Ànima i mal ). Si fóssim a fer una antologia, Atzur hi seria per dret propi, un monument tan bell i ben filat de poesia terral i magistral, que canta purament i en doina. Física i metafísica sobre la maternitat, la identitat (femenina i humana), l’amar (en el garbuix del seu brot), fent encara més cantívola la vena popular de Clementina Arderiu. Do en estat pur.

stats