ALBERT FORNS

L’Holocaust, terreny vedat?

la zona d’interès martin amis anagrama Trad. ernest riera 320 pàg. / 19,90 €

L’Holocaust, terreny vedat? / FRANTZ BOUTON Zoom

Som a Auschwitz, l’escenari del mal absolut. Però aquesta vegada no conviurem amb les víctimes. No compartirem lliteres ni uniformes de ratlles, ni viurem les seleccions o els camps de treball, retratats en centenars de memòries i ficcions, des de Primo Levi a Joaquim Amat-Piniella o Montserrat Roig. La Zona d’Interès que ha triat Martin Amis per situar la seva darrera novel·la és a l’altra banda de la tanca, a les dependències on soldats i funcionaris del Reich convivien amb les seves famílies mentre feien anar crematoris i fàbriques. I en aquesta escenografia atípica, l’autor de Camps de Londres ens descobreix la rutina dels botxins a través de tres dietaris que tracen un triangle amorós entre el comandant del camp, Paul Doll; la seva dona, Hannah, i Golo, el jove oficial que la festeja, protegit pel Führer perquè és el nebot del seu secretari personal.

En aquest context sense moral, en què s’ha rebutjat categòricament el sistema cristià del bé i del mal -“Només hi ha resultats positius i resultats negatius”-, qualsevol escena quotidiana commourà pel que amaga, pel que no deixa veure, pel fora de camp. Les escenes de violència explícita són escasses, perquè de fet no són aquestes les que incomoden, són les altres. Quan Golo descriu un dinar a la cantina d’oficials -“Mig pollastre, préssecs amb crema anglesa. Vi no”-, no podem deixar de pensar en els milers d’éssers humans que, a pocs metres d’allà, maldaven per un rosegó de pa. Com suportar que es queixi perquè l’apartament on viu no és còmode a causa d’una plaga de ratolins? A La Zona d’Interès tot fa referència als altres, als que no veiem però sabem que hi són, veladament. Converses per maximitzar l’eficiència dels forns o correspondències mercantils amb la Bayer, en què l’empresa farmacèutica reclama que li enviïn, per als seus experiments, “un altre grup de dones del mateix nombre i al mateix preu”. I les frivolitats només han començat: com que al comandant del camp no li agrada l’òpera, es distreu estimant quant costaria gasejar el públic, i què en podria treure dels seus cabells i les seves dents d’or.

Industrialitzar la mort

“Si el que fem és bo, per què fa una pudor tan dolorosament dolenta?”, es pregunta la Hannah en un moment de la novel·la. Escollir l’altra cara d’Auschwitz, enfocar la “cultura burocràtica” que va provocar tanta “mort industrialitzada” -en paraules de Zygmunt Bauman- és la jugada mestra, l’escac-i-mat, l’as a la màniga, l’artefacte narratiu que tensiona la novel·la. L’autor tria incomodar-nos, Amis juga a ser insuportable. Ningú voldria estar ni un minut al camp, i ell ens hi fa passar hores acompanyant uns personatges vulgars, les seves misèries i la seva banalitat. Tot el que passi o deixi de passar al llibre està condicionat per aquest punt de vista: sense Holocaust, La Zona d’Interès seria poc més que l’enèsim vodevil romàntic, però situat a l’avantcambra de l’infern la conversa més frívola acaba tenyida d’una transcendència macabra.

Coneixent el seu gust per la polèmica, sembla evident que Martin Amis va prendre’s el seu temps per preguntar-se quin seria l’escenari més bèstia per ambientar la història, per trobar el punt de vista més insuportable possible. Llegir La Zona d’Interès és una experiència semblant a llegir El diario de un vio-lador de Connell, similar a veure The act of killing i aguantar tres hores de bromes al carnisser d’Indonèsia. Amis gasta la determinació, entre irònica i malaltissa, del Von Trier més masoquista o d’un Haneke a Funny games, però aquí la picada d’ullet sembla més pertinent. ¿Correspon a un novel·lista, lluitar perquè no es repeteixi l’Holocaust? Amis ho té clar: si la literatura és un espai de llibertat, no poden existir els terrenys vedats.