La proximitat tan freda dels protagonistes de Franz Kafka, la biblioteca infinita de Jorge Luis Borges, l’espera d’una invasió que no arriba d’ El desert dels tàrtars de Dino Buzatti, la dimensió lírica de Les ciutats invisibles d’Italo Calvino: tots aquests exemples, i d’altres, alimenten aquesta nouvelle australiana, publicada l’any 1982 i una de les més conegudes de Gerald Murnane (Melbourne, 1939), un escriptor australià inèdit fins ara que l’editorial Minúscula s’atreveix a servir-nos en català, en una bona traducció de Marta Hernández Pibernat.

Dir que és un llibre sobre les planures de l’Austràlia central -el que es coneix com a inner Australia - és del tot insuficient, però també és tota la veritat. El punt de partida és senzill: un director de cinema arriba a les planes amb la idea de preparar-ne una pel·lícula. Però l’estada s’allarga, primer uns mesos, després durant anys. Les lectures que fa en una biblioteca que cada vegada creix més i les converses que té amb els homes de negocis i els terratinents que viuen en aquest “país dins del país” -i que aviat es revelen com del tot peculiars- aniran complicant la missió.

Trobar un punt de vista nou

El que dóna un caràcter únic al llibre és el que tants d’altres busquen i no troben: tenir la capacitat, amb pocs elements, de fer-nos guanyar un punt de vista nou sobre les coses. No han passat ni deu pàgines que ja ens hem hagut de recol·locar a la cadira, que és una altra manera de dir que ja estem mirant el món des d’una altra perspectiva: al protagonista no li és tan fàcil com es pensava seleccionar les imatges que representaran millor les planes, perquè les planes no són el mateix per a tothom. De fet, les planes existeixen i no existeixen a la vegada, o existeixen a diferents nivells de realitat. No hi ha consens ni a l’hora de definir què forma part del paisatge i què no: la capa de boira que contemplem sobre les muntanyes al matí s’ha d’inventariar i cartografiar com a part del paisatge? Això sembla una obvietat, però cal tenir en compte que el nucli del llibre, que té un component gairebé filosòfic que en alguns moments l’allunya de la pura narració, és la reflexió que fa Murnane sobre la capacitat de la ficció de reflectir amb puresa la percepció del món que té l’autor: el Quixot de l’Albert Serra s’acosta més a Cervantes com més reflecteix el món de l’Albert Serra, i no a l’inrevés, perquè el mirall de la ficció és això, un mirall, i ja vam aprendre quan érem petits que si volem que el nostre reflex aixequi la mà dreta, hem d’aixecar l’esquerra.

Per tant, la pel·lícula que ha de rodar el director de la novel·la reflectirà els habitants de les planes si ell gira la càmera cent vuitanta graus i, en lloc d’enfocar-la cap a les extensions infinites de desert, l’enfoca cap a ell amb una càmera davant de l’ull, en ple acte d’enregistrament. Això voldrà dir que ha aconseguit posar el focus en el procés d’elaboració de la ficció: ni en la persona que l’elabora ni en l’objecte que en resulta, que ha aconseguit un impossible: captar el pas del temps.

“Quan un home considera la seva joventut, el seu llenguatge sembla referir-se més sovint a un lloc que no pas a la seva absència, i a un lloc que no és enfosquit per cap idea del Temps com a vel o barrera”: els homes de les planes han entès que es pot substituir la dimensió temporal per una d’espacial, i en això són com els escriptors, que creen parcel·les de ficció on capturen el temps. Les planes, de Gerald Murnane, és la demostració que es poden atrapar noranta minuts de lectura en el paisatge més obert del món.