MINÚCIES
JORDI LLOVET

Kafka-Crumb

Kafka-Crumb / LA CÚPULA Zoom

Els autors una mica complexos solen ser portats a les pàgines dels còmics d’una manera barroera i banal: no és fàcil transposar a les imatges i les filactèries -els fumetti, cosa que procedeix de la iconografia medieval- l’essencial d’un escriptor que no parla de bagatel·les, sinó de coses molt serioses i que, damunt, presenta un univers imaginari molt enrevessat.

Un dels autors que ha tingut menys fortuna, en aquest sentit, és Franz Kafka, el món del qual coneixem a bastament gràcies a l’adjectiu kafkià, que sempre s’ha aplicat molt correctament: una situació envitricollada, de la qual costa molt sortir.

Coneixem Crumb, entre altres obres, per la seva versió en forma de “còmic” del Gènesi -encara que el que es narra al primer llibre del Pentateuc no tingui res de còmic-. Però una altra de les seves grans aportacions al gènere és el seu Kafka (La Cúpula, 2010), amb textos de David Zane Mairowitz, que és un exemple insuperable de com s’ha de parlar d’un escriptor de pes sense convertir-lo en palla.

Puc suposar que Robert Crumb és jueu; però estic segur que Mairowitz ho és de tota la vida i totes les generacions, perquè el còmic que han fet a quatre mans comença puntualitzant la relació de Kafka amb la cultura hebrea i, especialment, amb la cultura hassidista, una variant del judaisme dels jueus de l’Est, molt rica en llegendari i tradició oral. Qualsevol que hagi estudiat a fons l’obra de Kafka sap fins a quin punt aquesta tradició -encara molt potent a la Praga del primer quart de segle- va influir en l’obra d’aquest narrador, un dels més grans del segle XX.

Els autors passen després a dibuixar i explicar la figura del pare de Kafka -una altra font per entendre la seva obra- a través dels contes La condemna i La transformació ; Crumb dibuixa amb exactitud l’escarabat Gregor Samsa -i no com altres, que l’han presentat com una llagosta o un centpeus-; després es narra amb text i dibuixos d’una gran fidelitat a l’original la història d’ A la colònia penitenciària, d’ El procés i de la relació frustrada de l’autor amb Felice Bauer -seguint en això una teoria d’Elias Canetti-; de l’amor madur de Kafka amb la cristiana Milena Jesenská; i dels últims mesos de vida de l’autor, a Berlín, durant la gran inflació de 1923, així com de la seva mort sense capacitat de parlar, quan havia d’escriure en octavilles el que demanava als metges que l’atenien, a un dels quals va apuntar-li: “Mata’m, si no, seràs un assassí”.

Si una criatura, un jove, també un adult, volen ennovar-se del món de Kafka a través d’un còmic, no en trobaran cap de més bo.