HE LLEGIT NO SÉ ON

Justícia poètica i altres mentides

Justícia poètica  i altres mentides / FRANCESC MELCION Zoom

Un cas de mala sort capgirada: a vegades ens en sortim

La justícia poètica és una fal·làcia, però de tant en tant diries que existeix. M’ho va semblar quan es va concedir el premi Llibreter del 2011 a la novel·la La nevada del cucut, de Blanca Busquets, i m’ho ha tornat a semblar ara que el premi Llibreter ha recaigut en Gegants de gel de Joan Benesiu. “Avui vull parlar-vos d’un cas de mala sort, d’un llibre excel·lent que m’acabe de llegir i que passarà completament desapercebut”, pronosticava el pintor i escriptor Manuel Baixauli el setembre del 2014. En efecte, no fa ni un any Els passejants de l’illa de Xàtiva estava condemnat a col·leccionar més pena que glòria. Però va ser justament gràcies a l’article de Baixauli que el destí de la novel·la es va capgirar. “Si jo fóra editor, no ho dubtaria: tornaria a publicar aquest llibre amb un títol i una coberta que li feren justícia, i esperaria esdeveniments -va escriure Baixauli-. Però potser tot és una qüestió de gustos i jo, que sóc raret, m’equivoque. Si més no, això deuen pensar els jurats dels concursos on s’ha presentat o els editors que l’han rebutjat. Però…, i si no m’equivoque, i us perdeu un autor d’altura, amb futur?”

Que l’editor Aniol Rafel, de Periscopi, llegís el consell de Manuel Baixauli i decidís fer-li cas va ser una qüestió de sort? En part, sí. De justícia? En part, també. Ara: Benesiu potser és més excepció que norma. A vegades la feina ben feta es veu recompensada. A vegades l’art acaba surant i una obra rep el reconeixement que mereix. A vegades ens en sortim. Però jo no tindria gaire fe en la justícia del temps. És poc probable que un bon llibre que avui ha passat desapercebut sigui recuperat i valorat com cal demà passat, perquè l’eventualitat que algú el llegeixi és com més va més remota. Miquel de Palol va escriure una frase que conté moltes veritats per paraula: “El triomf del mediocre i l’oblit del geni formen part del quadre final de possibilitats”.

Ens sembla cruel que el destí estigui a mans de l’atzar

Confiem en la justícia poètica o en la voluntat dels déus -ja són ganes de creure en extravagàncies- abans que en la sort, que és tan atzarosa. Si les coses ens van bé, tendim a pensar que hi tenim dret, que ens ho hem guanyat amb esforç i suor i tal. Ens costa assumir que ha anat així però que podria haver anat d’una altra manera. Busquem sense trobar-la una lògica que no hi és. Per més cruel i austerià que soni, ens mana la música de l’atzar.

Que et tractin de clàssic abans d’hora pot ser una llosa

Karl Ove Knausgård -l’autor del sextet La meva lluita - ha tingut sort, per descomptat. Potser massa i tot. Que se l’hagi batejat com “el Proust noruec” és alhora un honor i una llosa. Aquí sí que toca esperar que els anys ens ajudin a guanyar perspectiva. Etiquetar algú de clàssic en temps real és absurd: un clàssic és, per definició, un autor que ha superat el filtre del temps.

Dimarts, llibreria Laie de Barcelona. S’hi fa una festa a la salut de Knausgård, muntada per les editorials Anagrama i L’Altra i pel festival Primera Persona. Hi ha teca, begudes, lectures, música, tràfic de ventalls i la projecció d’una entrevista que l’editora Eugènia Broggi li va fer per Skype.

L’escandinau no podia preveure l’èxit del seu projecte autobiogràfic. Els dos primers volums els va redactar des d’una llibertat absoluta, sense concessions. Quan començava a escriure el tercer es va publicar el primer, ell va ser conscient de les reaccions que provocava i es va arronsar un pèl. “Al sisè llibre vaig intentar recuperar l’honestedat brutal i despietada”, ens diu el Knausgård de la pantalla. Són quarts de nou del vespre i a fora encara fa un sol de justícia, no sé si gaire poètica.