ELS LLIBRES I LES COSES

Julian Barnes juga amb la memòria

Quin joc tan bèstia, el de la memòria personal. Tant o més bèstia que el de la Història amb majúscules. El relat de la nostra vida té més d'invenció que de record. Ens el fem a mida per tranquil·litzar-nos, per construir-nos una imatge amb la qual conviure còmodament. A partir d'un gest llunyà caçat al vol en una carta esgrogueïda, d'un desengany mal paït o d'una relació familiar estantissa que mai hem sabut esborrar bastim la nostra identitat de supervivents. I el més important: en la majoria dels casos, aquesta operació la fem sense ser-ne del tot conscients. Ens hi anem acomodant.

Julian Barnes explota aquesta fragilitat del que creiem que hem estat, de la versió oficial de nosaltres mateixos, a El sentit d'un final (Angle i Anagrama, amb traduccions d'Àlex Gombau i Jaime Zulaika), premi Man Booker 2011. Si la història es construeix amb les mentides dels vencedors i els autoenganys dels derrotats, la memòria personal ens la fem nosaltres solets, fingint ser ara vencedors ara vençuts, segons convingui, i sobretot com a supervivents que recordem: "Qui va dir que la memòria és el que crèiem que havíem oblidat?"

Aquest és el cas de Tony Webster, un jubilat divorciat que un dia es troba viatjant al seu passat, repensant com va ser l'aventura amb la seva primera nòvia, la Verònica, i amb la colla dels amics íntims de l'institut, sobretot l'enigmàtic Adrian. En l'arriscada operació de mirar enrere, en el seu cas marcada per un misteri que manté la tensió de la narració, es veu abocat a reconèixer que massa sovint no som conscients del que ens passa perquè "el temps primer ens encalla i després ens confon". "Quantes vegades expliquem la història de la nostra vida? Quantes vegades l'adaptem, l'embellim, hi introduïm astuts talls?" Acostumem a fer-nos moltes trampes, a culpar els pares, els germans, els amics que ens van fer una mala passada... Però en realitat "la pròpia és l'única responsabilitat".

I al capdavall, al final: "La maduresa decep, de la mateixa manera que tard o d'hora deceben tots els canvis polítics i històrics. Igual que la vida. A vegades penso que el sentit de la vida és menystenir-nos perquè ens reconciliem amb la seva pèrdua final, demostrant així, per molt temps que trigui, que la vida no és tan bona com la pinten".

Més continguts de llegim