ELS LLIBRES I LES COSES

Joves sense sostre al Berlín de l’ascens del nazisme

Joves sense sostre al Berlín de l’ascens del nazisme / LA CAMPANA Zoom

L’Alemanya de la República de Weimar, en els anys de l’ascens de Hitler, es calcula que tenia sis milions de pobres i un nivell d’atur escandalós. Hi havia, en concret, milers de joves sense sostre i sense futur escampats pels suburbis de les grans ciutats. Els barris marginals de Berlín atreien molts d’aquests nois fugits dels correccionals. Malvivien com podien: robant, prostituint-se, bevent, fumant, pidolant. L’Alemanya d’avui, esclar, està a anys llum d’aquella misèria, que tanmateix va ser ben real. I que, com diu l’editor Peter Graf, presenta paral·lelismes amb la fragilitat en què viuen tants joves avui al sud d’Europa, marcats per l’atur i l’absoluta falta de perspectives vitals.

Tot això ve a tomb perquè Graf ha recuperat el reportatge periodístic novel·lat publicat per Ernst Haffner el 1932, La banda de Berlín. Germans de sang, que descriu amb una mena de crua objectivitat empàtica les misèries i esperances d’uns adolescents abandonats a la seva sort. Després d’un fulgurant èxit de públic i crítica, el llibre va ser immediatament prohibit pel nazisme. Al periodista i assistent social Ernst Haffner se li va perdre la pista. Vés a saber, però és fàcil imaginar-li un final tràgic... La troballa d’aquesta petita joia oblidada ha sigut, també ara, un esdeveniment a Alemanya. Aquí la publica La Campana en traducció de Ramon Farrés.

És un text dur, trepidant, directe. No està escrit des de la compassió, sinó des de la comprensió. L’autor no amaga ni maquilla la dura realitat. Els components de la banda dels Germans de Sang tenen entre 16 i 19 anys, excepte el capitost, el Jonny, que en té 21. Sobreviuen al carrer, bruts i mal vestits, les butxaques quasi sempre buides, afamats. Quan arrepleguen quatre marcs, beuen i s’escalfen en locals de mala mort, emboirats pel fum i la música. Cada dia és una aventura, cada nit un malson. I només tenen la camaraderia, a voltes cruel, que els uneix.

Es pot llegir com una denúncia social, i ho va ser. Ara ja té caràcter de document històric. Però també és una peça literària notable, d’una efectiva i poètica simplicitat. És, en fi, un colpidor retrat coral per on desfilen la misèria i la grandesa humanes. I en el rerefons, esclar, la paradoxa de pensar que alguns d’aquells nois, que t’acabes fent teus, devien acabar convertits en entusiastes seguidors de Hitler.