EL LLIBRE DE LA SETMANA

Joseph Roth, als confins de l’Imperi Austrohongarès

'El pes fals' de Joseph Roth mostra el vincle entre Roth i Kafka: hi presenta l'absurd de l'existència, de la vida burocràtica, dels afanys i dels desitjos

DURANT L’ÚLTIMA DÈCADA, L’OBRA DE JOSEPH ROTH (1894-1939) HA SIGUT PARCIALMENT RECUPERADA EN CATALÀ. A ‘LA MARXA DE RADETZKY’, ‘JOB’ I ‘LA LLEGENDA DEL SANT BEVEDOR’, S’HI AFEGEIX ARA L’ESPLÈNDIDA 
 ‘EL PES FALS’ Zoom

Abans de la Unió Europea, la Comunitat Econòmica Europea, el Mercat Comú i fins i tot la Societat de Nacions, la gran unitat europea, l’essència del que era realment “europeu”, ho simbolitzà l’Imperi Austrohongarès. Es tractava de la unió del Regne d’Hongria i l’Imperi d’Àustria, països als quals s’afegien la República Txeca, Eslovàquia, Eslovènia, Croàcia, Bòsnia i Herzegovina, Sèrbia i Montenegro, i regions d’Itàlia, Polònia, Romania i Ucraïna. La capital era Viena, tenia una població de més de 52 milions d’habitants -el 1910-, s’hi parlaven dotze idiomes i tingué una vida breu però intensa (entre el 1867 i el 1918), fins que el final de la Primera Guerra Mundial provocà una dràstica reordenació de les seves fronteres. No li faltaren escriptors i artistes, a l’Imperi Austrohongarès, però sobretot comptà amb dos cronistes excepcionals: Franz Kafka i Joseph Roth. El primer projectà el laberint psicològic, social i familiar de l’home de l’Imperi -l’home sol, desemparat i desarrelat- cap a un futur en què l’estat seria encara més dens, i la societat, més complexa, i en què l’home hi viuria en una soledat més profunda. Roth, en canvi, fou el cronista per excel·lència de la dissolució política i social de l’Imperi, amb una obra més arrelada encara en la literatura vuitcentista, però amb una lucidesa no inferior a la de Kafka. Cap dels dos va viure gaire: Kafka, 40 anys; Roth, 45, i si bé l’obra del primer no va ser reconeguda en vida, Roth, en canvi, fou un periodista molt ben pagat que va assolir l’èxit amb novel·les com Job o La marxa de Radetzky, i de qui recomanaria sobretot La llegenda del sant bevedor, la seva darrera novel·la publicada, tan commovedora com la pel·lícula que en va fer Ermanno Olmi el 1988 amb un extraordinari Rutger Hauer.

L’absurd de l’existència

El pes fals, el títol que ara recupera L’Avenç amb traducció de Jaume Creus, és, potser, d’entre tot el que he llegit de Roth, on s’hi veu més l’empremta de Kafka, no perquè Roth l’hagués llegit (cosa que crec improbable), sinó perquè és el llibre de Roth en què se’ns presenta de manera més nua l’absurd de l’existència, de la vida burocràtica, dels afanys i dels desitjos. És la història d’Anselm Eibenschütz, suboficial reenganxat que abandona l’exèrcit per convertir-se en inspector de pesos i mesures i, sobretot, per casar-se amb una dona que no estima i que no tardarà a trair-lo. Amb el temps, Eibenschütz acabarà enamorant-se d’Euphemia, la dona de Leibusch Jadlowker, un supervivent, algú que sí que sap moure’s en les aigües tempestuoses del duríssim món on viuen. Perquè un dels grans protagonistes de la novel·la és l’esquerpa existència al districte de Zlotogrod, “als confins orientals de la monarquia”, on es beu aiguardent de noranta graus -tot i que estigui “legalment prohibit”- i els vermuts consisteixen en hidromel i un plat de pèsols salats, i on a l’hivern “els pardals queien dels teulats, talment les fruites madures que a primeria de tardor cauen dels arbres” i “el termòmetre marcava alguns dies trenta-dos graus sota zero”. L’argument es planteja al principi com un duel entre Eibenschütz i Jadlowker, però quan condemnen aquest últim a presó no és un sentiment de victòria el que sent el primer, sinó “la impressió que l’havien condemnat a ell”. I això sí que és Kafka. Igual que quan Roth ens diu que sentia que tota la seva vida era absurda. Perquè quan Eibenschütz intenta ocupar el lloc del seu rival, ser l’amor d’Euphemia, es troba amb una altra sorpresa que no desvelaré i que li fa pensar això: “Tot d’una li semblà que desitjava aquella dona no ja per amor com fins aleshores, sinó per odi”.

Perdut, a partir d’aquí, enmig d’una trama en què ell és només un titella, incapaç de plantar cara a les forces dels homes i del paisatge, Eibenschütz s’encamina a poc a poc cap a un final que ens podem imaginar quin és, però no com. En aquest món que ens dibuixa Roth, on el vent “no semblava venir de cap direcció [...], més aviat venia del cel”, només l’home que accepta la derrota avançada de l’empresa més absurda, la vida, pot sobreviure. Una lliçó que només ensenyen els grans llibres com aquest.