BarcelonaL'extensa trajectòria literària de Josep Vallverdú permet repassar l'evolució de les últimes cinc dècades de la literatura catalana, arrencant amb l'activisme dels anys 60 -que va fer possible, entre d'altres, la creació d'un públic lector infantil i juvenil en català- i arribant fins al panorama actual, divers i generós, però potser menys interconnectat territorialment que en els anys de resistència cultural.
"Ara mateix la literatura en català té un nivell culte alt, equiparable a qualsevol literatura del món, i això que no hi ha un substrat polític que pugui acabar de potenciar-la, com seria l'opció de l'estat propi -reconeix l'escriptor-. Em fa l'efecte que no es té ni idea de l'esforç de la generació que vam fer de pont entre els autors d'abans de la guerra i els que han començat a publicar un cop en la democràcia. De Monzó en endavant, la literatura comença en ells, no mira enrere. Si la tradició cultural catalana s'ha mantingut, caldria continuar fent-li cas".
Vallverdú va néixer a Lleida l'any 1923, i després de la Guerra Civil es va traslladar a Barcelona amb els seus pares. L'any 1941 va començar a estudiar filologia clàssica a la universitat de Barcelona. "Encara que després no hagi mantingut el grec i el llatí, he continuat estudiant molta mitologia i història de Grècia: sempre m'han interessat -recorda-. Quan vaig entrar a la Universitat hi havia professors que feien classe amb la camisa blava, de falangista, però de seguida vam coincidir un grup catalanista, que ens trobàvem al pati. Hi havia l'Antoni Badia Margarit, en Joan Triadú, en Jordi Carbonell, en Miquel Tarradell... Ben aviat ens vam començar a reunir en cases particulars per llegir poesia. Aquesta era pràcticament l'única manera que teníem de conrear la llengua".
Dels anys de la universitat, Vallverdú en recorda la descoberta del català medieval. "En Martí de Riquer, que tenia les seves coses, ens va introduir en la literatura dels trobadors. De retruc, vaig anar investigant les arrels del català. Recordo un dia que vaig entrar a la biblioteca i vaig demanar un llibre de Francesc Eiximenis. Em van mirar com si fos un fantasma!"
Vallverdú ha conservat la seva prodigiosa memòria del tot intacta. Explica les fites i anècdotes de la seva trajectòria amb veu ferma, i a una velocitat que el fa semblar més jove. A finals de la dècada dels 40 es va instal·lar a Sant Feliu de Guíxols, on després d'un parell d'anys de classes en una acadèmia es va encarregar de la correspondència estrangera d'una fàbrica de suro. "Vaig aprendre l'anglès a base d'estudiar els verbs irregulars pel meu compte, de memoritzar vocabulari i de relacionar-me amb els estrangers amb qui coincidia a la Costa Brava", assegura. El seu mètode li permetria, a partir de la dècada dels 60, traduir més de 50 llibres. "Compaginava els llibres de catecisme i de vides de sants per a Herder i les novel·les que Pedrolo m'encarregava per a La Cua de Palla, d'Edicions 62. En aquells anys, els que treballàvem més per a aquesta col·lecció de novel·la negra érem en Ramon Folch i Camarasa, la Maria Aurèlia Capmany, en Manuel de Pedrolo i jo mateix". El 1956 Vallverdú havia tornat a Lleida acompanyat de la seva dona, Isabel Arqué, i el seu fill Eloi. A més de donar classes en escoles i instituts, va decidir que ja era hora de donar a conèixer públicament la vocació que havia posat en pràctica durant els estius d'infantesa a Sant Martí de Maldà. "Havia començat escrivint la vida dels meus gats, descripcions d'algun paisatge i obres de teatre d'un sol acte. A finals dels 50, després de tres novel·les en castellà, vaig escriure El venedor de peixos , i des de llavors ja no m'he aturat", diu Vallverdú, que prefereix definir la seva producció infantil i juvenil com a novel·les d'aventures. "A principis dels 60, en Joaquim Carbó, en Sebastià Sorribas, l'Emili Teixidor i jo vam començar a publicar a La Galera. Es pot dir que, en certa manera, tots quatre vam sacrificar una carrera que en altres circumstàncies hauria estat diferent per fer un servei a la comunitat -resumeix l'escriptor-. Ara bé, n'estic molt content, d'haver escrit novel·les d'aventures: seria poc intel·ligent i absurd si digués el contrari".
Un gos amb nom de bolet
Des de llavors, Vallverdú ha publicat un centenar de títols, majoritàriament a La Galera, però també a Proa, Pagès, Destino i Columna. "En la majoria de títols per a nens i joves m'he situat en una ucronia i una utopia", admet, fent referència a la diversitat d'èpoques històriques i de llocs on ha ambientat llibres com Bernat i els bandolers (1974), Un cavall contra Roma (1975), El testament de John Silver (2007) i Terra de llops (2012).
El llibre més popular de l'escriptor segueix sent Rovelló , que va escriure durant onze tardes l'estiu del 1968. "Fa poc encara vaig trobar les restes de la cabana que em vaig fer per escriure al damunt d'una soca d'ametller. El llibre em va sortir rodó, i la repercussió ha estat molt gran", fa memòria. A més d'una trentena d'edicions, el llibre ha estat traduït a l'euskera, al castellà, a l'italià, al rus, al francès i se n'està ultimant l'edició coreana. El llibre ha estat el punt de partida d'una sèrie de dibuixos animats: "Quan Antoni d'Ocon em va dir que volia fer-ne una adaptació, li vaig dir: «Feu el que vulgueu, però no canvieu el caràcter d'en Rovelló!»".
En el cas de la producció per a adults -dietaris, llibres de memòries, assajos i cròniques de viatges-, Vallverdú ha enfocat la creativitat cap a l'observació d'ell mateix i de l'entorn immediat. Des de Proses de Ponent (1970) i Indíbil i la boira (1983) fins a Desmudat i a les golfes (2000) i Però plou poc (2012), els seus textos han estat encara poc explorats per la crítica, si bé l'autor compta amb la biografia de Josep Maria Aloy ( Camins i paraules , 1998) i, més recentment, ha estat estudiat per Maria Pujol Valls (Els dietaris de Josep Vallverdú, de la lluita al desencís , 2010).
