JOAQUIM ARMENGOL

John William Polidori, creador de l'estereotip vampíric

Encara recordo aquell magnífic Polidori interpretat per José Luis Gómez en la pel·lícula de Gonzalo Suárez Remando al viento , penjant d'una làmpada damunt d'un billar, oscil·lant davant la impertorbable mirada de Lord Byron. L'interès cinematogràfic d'aquella ficció creada per Gonzalo Suárez jugava amb material històric. Certament, John William Polidori (1795-1821) es va suïcidar, però no pas colgant-se d'una làmpada ni a Suïssa, sinó que ho va fer a Londres ingerint àcid prússic. En la pel·lícula, Lord Byron, Mary Shelley i Percy B. Shelley, juntament amb Polidori, es repten a veure qui escriu una història de terror. D'aquesta aposta en sortia la mítica figura de Frankenstein creada per Mary. Però la realitat resulta infinitament superior a la ficció: és cert que el 1816 -pel que diuen, un any sense estiu- es van reunir a Villa Diodati (Suïssa) Byron, el matrimoni Shelley, la bella comtessa Potocka (mussa de Chopin), Matthew Lewis (l'autor de la novel·la El monjo ) i Polidori, que era el metge de Byron i el seu secretari personal. Cal recordar que a Villa Diodati hi havien estat Milton, Rousseau i Voltaire, entre d'altres, i que per això era considerat un lloc literàriament sagrat. La veritat és que va ser Byron l'instigador d'aquesta proposta narrativa. I del repte no només en va sortir Frankenstein , sinó també El vampir . Un relat que es considera el fundacional d'aquest tipus de gènere, escrit per John William Polidori, i que ara publica en català Angle Editorial, que engreixa així la seva esplèndida col·lecció blava. Però tot això que he mig embolicat ho trobareu infinitament més ben dit i complet en l'estupenda introducció que ha fet Marina Espasa, també autora de la traducció.

Un ésser envoltat de misteri

No cal ser gaire sagaç per veure en quin caient humà es va inspirar Polidori per representar la figura del seu vampir Lord Ruthven, un aristòcrata pàl·lid, abrinat i misteriós, un terrible seductor de mirada indiferent i freda. En realitat, Ruthven és un despietat retrat de Lord Byron. L'animadversió que sentia Polidori cap al Lord pren en aquest relat l'aire d'una venjança eterna, deixant la malvada naturalesa de l'aristòcrata bevedor de sang per a la llum de la posteritat. És sabut que Byron ridiculitzava els escrits de Polidori, i que, fart dels seus aires literaris, el va acomiadar. No obstant això, Polidori té un mèrit com a escriptor: tot i la senzillesa del relat i tot i mantenir una trama lineal, el text conserva un deliciós spleen i es llegeix d'una llambregada. Cal dir que tampoc no hi ha sorpreses; tot i ser l'origen de la literatura vampírica romàntica, tenim la sensació que això que llegim potser ja ho hem llegit esplèndidament en Bram Stoker o d'altres. En canvi, té la grandesa d'haver establert un model, l'estereotip del vampir, una figura que per primera vegada deixa de ser un monstre per convertir-se en un ésser envoltat d'aura, de misteri, seducció i atractiu. De fet, el que acaba fascinant d'aquest Lord Ruthven és el seu inalterable costat negre, un personatge perfectament conscient de la seva maldat, la imatge d'algú que gaudeix extraordinàriament fent patir les seves víctimes. Víctimes, d'altra banda, no només femenines, perquè la contrafigura psicològica de Lord Ruthven és el jove i trasbalsat Aubrey, l'únic personatge que pot arribar a conèixer les dues cares del sinistre aristòcrata. ¿No deu ser l'encarnació de Polidori, Aubrey? ¿I el Dorian i Lord Henry d'Oscar Wilde no deuen ser espectres d'aquest fascinant Lord Ruthven i d'Aubrey?