EL NOM, EL MÓN

Joana

Vam inaugurar -i d’això ja fa unes quantes setmanes!- aquesta secció titulada El nom, el món amb el poema de Clementina Arderiu titulat precisament El nom. Aquest poema tendre i divertit que explica la relació que va tenir la poeta amb el seu nom, llarg i poc comú.

És un cas força excepcional que el poeta dediqui uns versos a parlar del seu propi nom. Habitualment la poesia parla del nom de l’altre, gairebé sempre d’una persona estimada a qui l’autor s’adreça, o enyora o declara el seu amor. A la nostra poesia, segurament, el poemari més popular amb nom propi al títol va ser Estimada Marta, de Miquel Martí i Pol, publicat el 1978. “Marta, l’embruix de tu m’ha tant sotmès / que ja ni em dol la vida que no visc / i em perdo amb tu per llocs inconeguts / i no hi ha espai entre el teu cos i el meu”.

Gairebé un quart de segle després, Joan Margarit publicava el poemari Joana, dedicat a la filla que portava el mateix nom. Ella acabava de morir. “Dorm, Joana. Aquesta és casa nostra, / tot està il·luminat pel teu somriure. / És un tranquil silenci on esperem / arrodonir les pedres del dolor/perquè tot el que fores sigui música, / la música que empleni el nostre hivern”.

I, de vegades, el poeta ens amaga el nom concret que l’inspira, el fa patir o l’enamora. Com Vicent Andrés Estellés, que ens fa imaginar els noms de dos amants escrits a la paret, però no ens els diu, perquè cadascú de nosaltres pugui imaginar-los: “El teu nom i el meu nom, escrits en la paret, / en aquella paret plena de cors i rúbriques”. O Paul Éluard, que manté la incògnita sobre el nom fins al final d’aquell poema que comença: “ Sur mes cahiers d’écolier / sur mon pupitre et les arbres / sur le sable sur la neige / J’écris ton nom ”. I no és fins al final del poema que ens aclareix: Je suis né pour te connaître / Pour te nommer / Liberté ”.

I com podríem oblidar avui aquell que no necessitava noms si parlava del tu i del jo, el poeta Pedro Salinas, que va escriure en l’excel·lent poemari La voz a ti debida aquest parell de versos resplendents: “ ¡Qué alegria más alta: / vivir en los pronombres!