L’ESCUMA DE LES LLETRES
LLUÍS A. BAULENAS

James Salter i la llibertat creativa

JAMES SALTER VA ESCRIURE EL GUIÓ D’‘EL DESCENS DE LA MORT’ A FINALS DELS 60, PROTAGONITZADA PER ROBERT REDFORD. / PARAMOUNT PICTURES Zoom

OCTOGENARIS LLIURES

James Salter -nascut el 1925- va publicar el seu recull de relats L’última nit (2005) a punt de fer vuitanta anys, i la seva primera novel·la en més de trenta-cinc anys, Això és tot (2013), als vuitanta-vuit. Els llibres han estat publicats aquest any en català per L’altra Editorial i per Empúries, respectivament. Salter, com tants altres escriptors nord-americans contemporanis, s’enfila amunt, per damunt de la seva circumstància personal i del seu temps, i lliga amb els anhels contemporanis dels lectors. Per damunt de l’afany de crònica que caracteritza la literatura nord-americana, tot d’autors en plena senectud fructífera s’arrapen a la creació literària, es donen a l’art de la literatura. I en surten grans mostres com les que hem pogut conèixer, no pas ara, amb els dos esplèndids Salters esmentats, sinó en els darrers anys, que ens han ofert un continu retrobament amb autors nascuts als anys vint (contemporanis de Salter, entre els vius, brillants, hi ha William Kennedy i J.P. Donleavy, però hi havia també Gore Vidal i John Hawkes, entre d’altres).

També cal recordar els nascuts als anys trenta, d’una gran categoria literària. Des de la fredor hermètica i apocalíptica de Thomas Pynchon (1937) fins a la precisió lluminosa de Raymond Carver, Robert Coover i Jerome Charyn, Joyce Carol Oates i altres il·lustres representants dels nascuts en aquesta dècada. Salter, tot i els seus personatges sovint melancòlics, reflexius i un pèl resignats, ens dóna una lliçó d’audàcia creativa extraordinària.

NINES RUSSES CONTEMPORÀNIES

Des del domini del temps narratiu i de la tècnica (això es veu especialment en els relats de L’última nit) decideix prendre’s llibertats que ens deixen bocabadats. La més important és la deriva erràtica que sovint imposa als objectius argumentals. Fa un ús gairebé abusiu del punt de vista en tercera persona, que no solament és omniscient, és a dir, que tot ho sap, sinó que es deixa anar pels meandres i afluents creats per ell mateix amb una lleugeresa que sembla abocar el lector a una mena d’estimball vertiginós. Vol arrossegar-lo per tot l’univers de les seves històries. Així, pot anar-se’n de sobte a la vida de l’amic del protagonista, estar-s’hi tant de temps com li plagui i, quan menys t’ho esperes, explorar la vida d’una amiga de l’amic del protagonista.

És apassionant perquè arriba un moment en què, com a lector, quan Salter t’obre una porta nova, un personatge nou, no saps quan s’aturarà… i tornarà al tronc principal. Et deixes endur i ho acceptes (per més que aquella porta que t’ha obert hagi estat magnífica, i tu no te’n voldries anar). A Això és tot el que s’explica és tota una vida, i el lector ja sap que no s’ha de preocupar, que mentre l’autor s’enfila i s’enfila per relats col·laterals -veritables narracions dins de la narració- el protagonista de debò s’està esperant per continuar endavant amb tota la paciència. Aquesta proposta és arriscada però honora Salter com a escriptor i sotmet el lector a la pressió dolorosa i joiosa d’haver de decidir si continuen junts (ell i l’autor) fins al final de la lectura.