"Si alguna cosa hem après del segle XX, és que la cultura no és cap salvaguarda contra la barbàrie", afirma Jaime Vándor, un polifacètic intel·lectual i filòleg que ha estat 45 anys professor de la Universitat de Barcelona. Avala l'afirmació amb la seva peripècia vital marcada per l'origen jueu, que exposa en una entrevista a Una vida al caire de l'Holocaust (a cura de Jaume Castro, responsable de la comunitat barcelonina de Sant'Egidio).
Nascut a Viena el 1933, l'annexió d'Àustria pel Tercer Reich el 1938 va dur la seva família a marxar a Budapest i el pare va anar a Barcelona per mirar d'instal·lar-se tots aquí. Però en esclatar la Segona Guerra Mundial el 1939, el Jaime, el seu germà Heinz i la mare van quedar atrapats a Hongria durant el conflicte. Allí patiren la persecució antisemita, que va arribar a l'extrem amb l'ocupació alemanya del país el 1944. Tot i evitar els camps d'extermini, van perdre més de 150 parents i persones properes i la comunitat jueva local va passar de 825.000 membres el 1941 a 260.000.
Les víctimes: només morts?
El present testimoni aplega elements d'interès remarcables, com l'esment a la gent anònima que va auxiliar els perseguits. Vándor explica que cada família jueva en tenia una de "cristiana amiga que l'ajudava amb el que li era possible" i recorda la proesa de dos diplomàtics de la legació espanyola (Ángel Sanz Briz i l'italià Giorgio Perlasca) que van aconseguir salvar prop de 5.200 jueus pel seu compte i mai no se'n van vantar.
Però des de la nostra òptica l'aspecte més rellevant del relat és palesar un fet sovint desapercebut: que les víctimes del hitlerisme no es van reduir als morts, sinó que -com diu Vándor- també van incloure "els centenars de milers de persones que van aconseguir emigrar a temps, però que van perdre la pàtria, els béns i part dels seus familiars".
Precisament, la seva crònica mostra com les penalitats dels jueus no van acabar amb la derrota de l'Eix. La mare va estar a punt de ser violada pels soldats soviètics el 1945 i es va separar temporalment del Jaime i el Heinz. Tots dos van quedar sota cura de pagesos que en uns casos els van cuidar i en d'altres els van explotar. Reunits altre cop mare i fills, el 1947 no els va ser fàcil retrobar-se amb el progenitor a Barcelona: arribats a Suïssa, els van denegar un visat per travessar França i van haver de demanar diners a amics per viatjar en avió.
Sobreviure a la guerra
El retrobament no va ser feliç. El Jaime, amb 14 anys, va tenir una adaptació difícil a l'escola. Va trobar l'urbs "molt pobra" en comparació amb Budapest i la relació amb el pare (després de no veure'l des dels sis anys) va ser difícil. Hi contribuí que no tot el que els havia promès "era cert", un fet que els va causar "una gran decepció", i que tampoc va "voler saber mai res de l'Holocaust" i del que havien patit. Les cuites de la guerra, a més, van durar fins al 1960: en caducar els passaports hongaresos la família va esdevenir apàtrida fins a assumir la nacionalitat austríaca, ja que els va ser negada durant anys l'espanyola en mancar-los fe de baptisme.
Finalment, Vándor reflexiona sobre qüestions que transcendeixen el vessant personal: per què durant dècades els jueus perseguits no van relatar el seu patiment? Què implica l'ús dels termes Holocaust , genocidi i Xoà ? ¿Té avui alguna responsabilitat la societat que va infantar el Tercer Reich? El resultat és un testimoni recomanable per copsar el dolor i desarrelament que va generar el nazisme en els seus supervivents, adreçat a un públic ampli i escrit amb una prosa fluïda que permet llegir-lo d'una tirada.
