MINÚCIES
JORDI LLOVET

J.V. Foix

J.V. Foix / ROBERT RAMOS Zoom

Vaig conèixer el poeta i pastisser J.V. Foix l’any 1980 amb motiu d’una sèrie de lectures de poesia catalana que vaig organitzar a la Universitat de Barcelona. Hi van ser invitats, també, Salvador Espriu, Pere Quart, Marià Manent, Joan Vinyoli i Joan Brossa. Avui no en queda ni un, i tindria treballs a organitzar una cosa semblant amb els poetes vius del país nostre: hi ha excepcions molt notables, però la poesia catalana ja no té aquell altíssim nivell que ostentaven els que he dit, tots amarats de la lliçó dels noucentistes, que van donar a Catalunya una poesia de nivell verament internacional. L’únic problema és que el millor de tots al meu entendre, Josep Carner, és també el més intraduïble. En anglès, per exemple, no es poden traduir quatre versos com aquests: “¿Qui no coneix aquella mestressa catalana / tota endolada, amb sentiments a dolls, / que emplena dos seients a la tartana / i amb son farcell va abassegant tots els genolls?” Foix, comptat i debatut, és més traduïble a altres llengües, potser per la seva filiació trobadoresca i italianitzant.

Foix va ser l’únic dels meus convidats que no va fer escarafalls quan va saber qui més havia estat invitat a participar en aquelles lectures. Els altres, tots van dir penjaments dels altres cinc. Foix era un home menut que als 90 anys encara pujava les escales del seu pis al carrer de Setantí i passava hores fent, a les seves botigues, de “revisor d’atmosfera”: altra feina no hi tenia.

Quan el vam anar a veure amb Antoni Comas, ens va dir que ell no s’hi veia, i que necessitava un rapsode -així ho va dir- que llegís les poesies que ell triaria. En vam trobar un, Víctor Obiols, que va anar a entrenar-se amb el poeta. Vam començar amb el sonet Sol, i de dol. En Víctor feia una pausa després de la coma: “Sol - i de dol”, etc. Però Foix tenia aquesta pausa computada a la dècima de segon. “No! No!”, deia cada vegada que el rapsode s’hi posava: “Sol - i de dol”. Ho vam provar desenes de vegades, i al final el senyor Foix va deixar-ho córrer. “Els joves d’ara ja no saben què val una coma dins d’un vers”, va dir.

Es va fer l’acte, i, tot acompanyant Foix a casa seva amb cotxe, ell va preguntar a un noi que venia amb nosaltres: “¿A què es dedica, vostè?” El noi va dir: “Sóc ballarí”. Foix va respondre, poèticament: “N’hi ha un estol”. I no va dir res més. “Bona nit, senyor Foix. Moltes gràcies, i que descansi”.