XÈNIA DYAKONOVA

Qui era Ivan Ilitx?

Quaderns Crema acaba de reeditar La mort d'Ivan Ilitx, en la magnífica traducció d'Anna Estopà. Escrita el 1886, la més celebrada i traduïda de les novel·les curtes de Tolstoi (en català també n'hi ha una altra versió, de V. Izquierdo i A. Margarit) pertany a l'època quan el comte ja havia decidit renunciar a la narrativa artística a favor de l'escriptura moral i religiosa, però li va sortir un relat que amalgama perfectament les dues coses. D'una banda, és la història, per dir-ho amb paraules de l'autor, "de la mort corrent d'un home corrent", un jutge que fa una bona carrera, es casa, té fills i es passa les estones lliures jugant a cartes o divertint-se amb dones més joves que l'esposa; de l'altra, és la crònica punyent del despertar d'última hora d'algú que havia viscut sempre amb l'ànima feliçment adormida.

Segons Tolstoi, l'home en qui s'havia inspirat per crear la figura del protagonista es deia Ivan Ilitx Mètxnikov, i era amic de la família. Va cursar estudis diplomàtics al prestigiós liceu de Tsàrskoie Sieló, el mateix que anys enrere havia hagut d'aguantar el tarannà indisciplinat i impulsiu de Puixkin; va treballar tota la vida de jutge a la ciutat de Tula i va morir als 45 anys, víctima d'una malaltia que havia començat -igual que la del personatge tolstoià- amb una caiguda i una lesió aparentment irrellevant. El van sobreviure dos germans més joves que esdevindrien famosos: Ilià, premi Nobel de biologia, i Lev, geògraf, aventurer i poliglot, que va viatjar a Itàlia per lluitar amb les tropes de Garibaldi, i després es va traslladar a Suïssa, on es faria anarquista i seguidor de Bakunin. Va ser ell qui es va rebel·lar contra el relat de Tolstoi, en part perquè hi va veure distorsionada la imatge del seu germà, i en part perquè no combregava gens amb el missatge religiós de l'obra: "Ivan Ilitx, efectivament, era un oportunista, però el seu registre mental era infinitament més complex que el del personatge de Tolstoi... I vet aquí el que significa una il·luminació, si fins i tot un artista de la talla de Tolstoi ha hagut de convertir l'ànima d'un home vulgaritzat en una peça de parquet brut". L'escriptor va voler que el seu Ivan Ilitx fos molt més gris i limitat perquè la llum d'una revelació espiritual i una fe tardana brillessin amb més força en les seves tenebres interiors.

Segurament, Ivan Ilitx Mètxnikov sí que era una home refinat: gràcies a les memòries dels contemporanis sabem que escrivia versos i tenia talent (tot i que també sacrificava moltes hores a les cartes). Però pel que fa a l'Ivan Ilitx ficcional, el veredicte del germà no és just. El personatge de Tolstoi també té un punt de poeta; la llàstima és que no se n'adoni fins que ja li queda poc per morir. En un moment de nostàlgia i desesperació recorda que va caure des de dalt d'una escala, mentre penjava una cortina al seu apartament acabat d'estrenar; i es diu a si mateix, amb ironia amarga, que va perdre la vida llavors, mentre lluitava contra la cortina com qui pren una fortalesa. Ilitx tenia bon gust amb les coses materials, així que devia ser una cortina de bona qualitat, i fina, com la que separa la vida despreocupada de la malaltia i la mort, o com la frontera entre un personatge d'una obra mestra i l'home real que hi ha al darrere.