La sortida islandesa de la crisi s'ha considerat modèlica perquè l'Estat no assumí el deute dels bancs i el primer ministre fou jutjat per la pressió de les protestes cíviques. Tanmateix, l'impacte d'aquests fets amagà que el país també paga un alt cost per la fallida. Elvira Méndez Pinedo, catedràtica de dret europeu a Reykjavík i impulsora de les primeres mobilitzacions ciutadanes, ho explica de manera entenedora en l'assaig La revolución de los vikingos , publicat a Planeta.
D'aquesta manera, exposa com l'origen de la crisi va radicar en una generació d'empresaris bancaris i financers amb "una cultura víkinga masculina, expansiva i agressiva" que volgué fer de Reykjavík "un centre mundial financer i de negocis". Eren els utrásavíkingar ( útrás significa croada ), que pretenien combinar "un sistema de benestar nòrdic amb un esperit empresarial americà de baixa imposició fiscal". L'IVA del 24,5% i els impostos que va generar el mercat semblaren fer-ho viable.
Però tot se n'anà en orris entre el 29 de setembre i el 6 d'octubre del 2008, quan la manca de liquiditat dels grans bancs va precipitar la fallida, ja que havien assolit un deute del 1.000% del PIB islandès. Paradoxalment, aquest gran dèbit fou la sort del país, ja que va fer inviable el seu rescat i les entitats van caure. El govern va rebre un crèdit de 2,1 bilions de dòlars del Fons Monetari Internacional, va devaluar la moneda i va prohibir treure capital a l'estranger i convertir-lo en divises. L'atur pujà al 10% i el deute estatal passà del 28% del PIB el 2007 al 130% el 2011.
A més, el govern no va arribar a un acord sobre el pagament de 4.000 milions d'euros als 400.000 inversors britànics i holandesos de la filial d'un dels bancs, Icesave. Com que Islàndia no és a la UE, existia un buit legal i Londres va aplicar la legislació antiterrorista per blocar actius dels bancs en fallida i s'obrí un llarg contenciós que s'ha tancat aquest gener en favor de Reykjavík.
Els límits de la protesta
Dues propostes del Parlament islandès per resoldre l'afer Icesave foren rebutjades en dos referèndums el 2010 i el 2011, en el marc d'una gran mobilització cívica. Aquesta mobilització va començar l'hivern del 2008 amb l'anomenada revolta de les olles : una protesta davant del Parlament fent sonar estris de cuina.
La pressió ciutadana va augmentar i va assolir èxits notables. Un tribunal va processar el primer ministre i una fiscalia especial va atribuir la responsabilitat de la crisi a unes 40 persones representatives dels "víquings financers" (només hi havia una dona). S'inicià una reforma de la Constitució elaborada per 25 ciutadans elegits a les urnes i van irrompre dues formacions noves: Moviment (7,2% dels vots el 2009) i Millor Partit, que conquerí l'alcaldia de Reykjavík. No obstant això, la revolta no va evitar la factura de la crisi: regenerar el sistema financer s'ha endut el 20% del PIB, els salaris han caigut un 50%, el deute de les llars representa un 250% dels seus ingressos anuals i al 13% d'aquestes llars els costa arribar a fi de mes.
Com cal valorar aquesta experiència? Elvira Méndez Pinedo destaca que, malgrat tot, Islàndia ha preservat "al màxim l'estat nòrdic del benestar i ha disminuït la desigualtat" i demostra la importància d'"una protesta cívica, pacífica, ferma, il·lustrada i raonada" que discuteixi alternatives davant la crisi i en replantegi "la responsabilitat moral" davant la classe política. Un lema ciutadà ho resumí així: "El Parlament del carrer és millor que el Parlament de la derrota". En suma, l'assaig és més que recomanable per conèixer les llums i ombres de la revolta islandesa .
